Compondre per comunicar

Aquest és l’arti­cle número 25 des que aquest diari em va dema­nar si m’agra­da­ria col·labo­rar-hi. Recordo que en el pri­mer paràgraf del pri­mer d’ells vaig con­si­de­rar que aquest mitjà seria una bona pla­ta­forma per fer unes cròniques arqueològiques men­su­als i enfo­car temes d’actu­a­li­tat des d’una pers­pec­tiva pro­fes­si­o­nal. Ho he inten­tat, tot i que ja vaig fallar al prin­cipi, perquè, indig­nada, neces­si­tava par­lar de la salut men­tal, tema sobre el qual encara hi ha molt a dir i molt a fer. I és que la indig­nació és tan bon motor per escriure! Cal dir, però, que com­pon­dre per comu­ni­car, en aquest cas mit­jançat les lle­tres, no és una feina fàcil. Estic abso­lu­ta­ment en con­tra d’escriure per escriure, i valoro alta­ment els qui, amb poques rat­lles, són capaços de cap­ti­var i de trans­me­tre. De com­mo­ci­o­nar, també. D’això es tracta, no? Escriure és una pro­fessió i, com passa en tan­tes altres, uns excel·lei­xen sense gaire esforç, altres han de tre­ba­llar-hi a fons, men­tre que altres seria millor que es dedi­ques­sin a un altre ofici. Sovint, per això, em sento una intrusa en aquest mitjà periodístic.

Crec que n’hi ha que nei­xen amb la qua­li­tat innata de saber-se expres­sar, com passa també en la música o en qual­se­vol acte cre­a­tiu. Fa deu anys que estic en un tri­bu­nal de tre­balls de recerca de bat­xi­lle­rat i ho he pogut com­pro­var entre els joves. Al marge de la pre­pa­ració, que és l’eina que neces­si­ten per donar la forma cor­recta als tre­balls, n’hi ha que tenen una capa­ci­tat bru­tal per fer autènti­ques “obres d’art”. Es merei­xen que els pre­miem i, sobre­tot, que els guiem i aju­dem per avançar cap al futur. Neces­si­tem tenir valors com aquests, i no les absur­di­tats que tri­om­fen ara i que per­me­ten que algú esde­vin­gui un influ­en­cer a seguir.

S’ha fet molt per donar opor­tu­ni­tats a tot­hom, per evi­tar els fra­cas­sos d’aquells que no arri­ba­ven on estava pre­vist que arribés la majo­ria, dei­xant massa al marge l’excel·lència. Però ens hem equi­vo­cat. No només no hem asso­lit el que es pre­te­nia, sinó que n’hem obtin­gut un mal resul­tat, amb greus con­seqüències en molts camps. Soc par­tidària de la cul­tura de l’esforç. És salu­da­ble i neces­sari exi­gir-se a un mateix i exi­gir als altres. I és molt impor­tant apren­dre a conèixer les nos­tres limi­ta­ci­ons i, al mateix temps, a valo­rar les qua­li­tats dels qui ens superen! Hem d’anar cap aquí!