Amb enya d’Espanya

Primo de Rivera exhu­mat del Valle de los Caídos, el rei emèrit repu­diat per la mateixa Casa Reial i el Madrid rene­gant de la con­dició d’equip del Règim, aquesta Espa­nya, com va pro­fe­tit­zar Alfonso Guerra, ja no la coneix ni la mare que la va parir. La des­com­po­sició per fas­ci­cles ens acaba d’ofe­rir una altra espa­nyo­lada de traca i moca­dor, amb dos reis con­tra­pro­gra­mant-se a veure quin reu­nia més adu­la­dors i asso­lia més minuts a les tele­vi­si­ons. Al final, com sem­pre sol pas­sar amb aquesta mena de com­pa­ra­ci­ons, el duel l’ha gua­nyat el més veterà, ini­gua­la­ble a l’hora de devo­rar per­ce­bes amb patriòtica gola. I això que tots els espa­nyols saben que el de la gola no és pas el seu prin­ci­pal pecat. La tos­su­de­ria del coro­nat a l’hora de col·lec­ci­o­nar rega­tes i rega­te­res l’ha fet sor­tir nova­ment del cau dau­rat d’Abu Dhabi, no pas per venir a pagar els impos­tos que ens deu, sinó per afar­tar-se de fruits de la Ría i per afar­tar la paciència d’un fill que ja no hi vol coin­ci­dir ni en els enter­ra­ments. El pro­per capítol ja està anun­ciat de cares a la immi­nent coro­nació de Car­les III, una altra ocasió per com­pro­var qui de la borbònica família es que­darà dret en l’apas­si­o­nant joc de les cadi­res. El més interes­sant de tot ple­gat és que la mateixa set­mana del retorn esporàdic de l’emèrit hem cone­gut més detalls de com fun­ci­o­nen les cla­ve­gue­res del Regne d’Espa­nya a l’hora d’empas­ti­far dis­si­dents polítics, sobre­tot si por­ten deno­mi­nació d’ori­gen cata­lana. Per als monar­ques, fur­go­ne­tes de marisc; per als ple­beus, car­re­ta­des de merda mediàtica i poli­cial, en això Espa­nya no ha pas can­viat d’ençà del temps d’en Franco, rei sense corona. Els anys elec­to­rals sem­pre són fèrtils, no us estra­nyi veure més exhu­ma­ci­ons, però resulta curiós com­pro­var que reti­rar del tris­ta­ment famós Valle relíquies de la dic­ta­dura per evi­tar enal­ti­ments doni vots en aquesta Espa­nya pen­jada d’una canya i, en canvi, plan­te­jar-se con­ver­tir la comis­sa­ria de la Via Laie­tana en un cen­tre de memòria històrica els aterra perquè temen que els bui­da­ria el cabàs.