La lectora

La model pari­senca Made­leine de Bois­gui­llaume des­cansa. Ves­teix una peça fei­xuga, un negre exces­si­va­ment endo­lat, més apro­piat per visi­tar un cemen­tiri vic­torià que per beure absenta en els cafès bohe­mis. Es deixa anar a la chaise lon­gue que Ramon Casas va pin­tar d’un verd poma, men­tre aguanta un lli­bret. Pot­ser és de poe­sia sub­ver­siva, pot­ser és un fulletó novel·lesc. L’està lle­gint? O forma part de les apa­ren­ces de la moder­ni­tat bur­gesa? El lli­bre sem­bla l’objecte menor però el groc fa que des­ta­qui, des­pre­nent una llum ocre, i per això aquest oli titu­lat Jove deca­dent. Després del ball (1899) és una de les repre­sen­ta­ci­ons més popu­lars de la dona lle­gint. Sub­or­di­na­des com a escrip­to­res no així pin­ta­des com a lec­to­res. La dona que lle­geix del qua­dre és el mite romàntic de la jove fan­ta­si­osa i sen­ti­men­tal que des­co­breix els mons que no pot viure a través de les novel·les. Lle­gir sem­pre en inte­ri­ors –per subrat­llar la vivència íntima– a prop d’una llàntia, d’una fines­tra, en un com­par­ti­ment del tren, con­cen­tra­des i refle­xi­ves, amb les cames encre­ua­des, com pinta Edward Hop­per les seves lec­to­res. I no lànguida i apàtica, aguan­tant el lli­bre com un acces­sori, objecte de con­sum efímer, pen­sat pel dia d’avui, d’apa­ren­ces lec­to­res, i que guar­darà pols entre els coi­xins verd poma.