La nostra parla

En un lli­bre de vells refranys i dites hi vaig lle­gir: “Llançà, allà on fan la tra­mun­tana”... Al llarg dels anys he sen­tit la gent del meu poble expres­sar-se amb for­mes diver­ses, que gai­rebé donen lloc a una parla pròpia. Diem “la meu mare” per “la meva mare”, dugues per dues, tenco per tanco, esca­tis­sar per nete­jar, esbergínia per albergínia, nuc per nus, fri­gola en comp­tes de fari­gola, esglàput per gri­pau i gra­nyota per gra­nota. Bri­coc és un alber­coc; car­qui­lla, una palla­rida; les seques són les min­ves de gener; la cli­vi­lla és un tur­mell; pro­fessó es diu d’una pro­cessó; escorpa és una escórpora; “fer marso” és no pes­car res; fore­llons són uns esculls a l’entrada d’una cala; “la forari” vol dir “mar enllà”; gar­gal és el vent de gre­gal; diem istiu per estiu, i “can­viar l’aigua de les oli­ves” és ori­nar. Esmen­tem “a bordo” per “a bord”, arras­tre per arros­se­ga­ment i assi­ento per un seient. Aquests tres són cas­te­lla­nis­mes evi­dents. Merci i car­rota són, en canvi, gal·licis­mes. Mar­fit és quel­com mar­cit o pan­sit; palica és una bona xer­ra­meca; pali­treco, un sub­jecte menys­pre­a­ble; “fer rispa” vol dir “fer fred”; un pes­call és un bon lloc per pes­car; també diem plaja per platja, i proua per proa. Quica ho és la dona poc natu­ral; xon­dana és una festa amb molt men­jar, beure i dis­bauxa; bru­nyols es diu dels bunyols; les tòries són les bran­ques dels ceps de la vinya, i rim és el raïm. Fran­quet no és un petit dic­ta­dor espa­nyol d’abans, sinó un cranc de mar. La tre­muja era un embut de fusta on es posa­ven els raïms ja tre­pit­jats; “aquest beu com una tre­muja”, es deia. Quan tot va bé, “va a mame­lla de monja”. El pallissó era com un cis­tell on es posava la massa del pa, d’una dona amb pits molts gros­sos es deia que li sor­tien del pallissó. Ter­rimbàs és un penya-segat. També diem don­guin per donin i tam­pis per “m’és igual”. Estris de pesca són dits aquí la xerxi, la gam­bina i el mor­ra­nell, el palan­gre, el gànguil, la potera, la fitora, el xaram­beco, les sol­tes, el xala­bre, el volantí, la fluixa... Els vells pes­ca­dors d’“anar begut” en tenien molts sinònims, com “anar car­re­gat”, moll, pet, ximat, trompa, gat, mamat, tor­rat, enso­frat, pipat, pitofi, mos­cat, cirat o “calent d’ore­lles”. A Llançà, abans, els del Port eren dits pota­molls pels de la Vila; i els de la Vila, pota­bruts pels del Port.