Ai, la bellesa...

La meva àvia, com molta gent que havia nas­cut a finals del segle XIX, gas­tava una gran aus­te­ri­tat en totes les coses de la vida. També jus­te­java en l’afa­lac. Hi penso quan sovint con­tem­plo el doll d’ama­bi­li­tats exa­ge­ra­des i sovint gratuïtes que abo­quen alguns amics i cone­guts. L’àvia dedi­cava la mateixa fran­quesa quan par­lava de la seva mort que, de molt abans que succeís, ella pon­ti­fi­cava que tri­gava massa a arri­bar-li; que quan excla­mava “Valga’m Déu com t’has engrei­xat!” si li arri­bava alguna parenta o cone­guda que havia car­re­gat una dot­zena de qui­los.

Vet ací que un dia va casar-se el fill d’una seva cosina de Vila­do­ques (Alt Empordà), amb qui es veia sovint quan, per pro­veir, es tro­ba­ven a mer­cat els dijous a Figue­res. A pri­mera hora es crus­pien una xoco­lata des­feta i una ensaïmada a Ca la Bran­ques de la plaça de l’Ajun­ta­ment –el luxe set­ma­nal d’amb­dues-, i un dia la parenta va omplir-li el cap de les mera­ve­lles que ana­ven pre­pa­rant per al casori del fill: que si l’àpat a El Lago de Banyo­les, que si la cerimònia a l’església de Por­que­res, que si el viatge de nuvis a Mallorca...; fins i tot va exhi­bir-li que havien llo­gat el que amb tota segu­re­tat era millor fotògraf del bis­bat. L’àvia s’ho escol­tava amb la con­des­cendència ade­quada al cas; tam­poc no es trac­tava de sor­ne­gue­jar sobre l’entu­si­asme de la cosina. I bé, arriba el dia del casa­ment i tot sem­bla que va anar bé -l’àvia, si s’ho podia estal­viar, no anava mai a aques­tes efer­vescències fami­li­ars. Al cap de dos mer­cats, quan van tro­bar-se, entre les tas­ses de xoco­lata, la cosina va plan­ti­fi­car-li expe­di­ti­va­ment l’àlbum de fotos, dis­po­sada a ense­nyar-les-hi; la cara que feia des que va entrar a la lle­te­ria no pro­me­tia res de bo. En efecte, men­tre anava pas­sant els fulls, es lamen­tava que nuvis i família hagues­sin que­dat tan mala­ment: tan mal retra­tats, segons deia. “No m’hau­ria pen­sat mai que en J.O. ens fes que­dar tan llet­jos!” L’àvia mirava, ara l’àlbum, ara a ella, i anava aguan­tant el rui­xat d’impro­pe­ris con­tra el pro­fes­si­o­nal del repor­tatge gràfic. “Quina desgràcia, el casa­ment del noi, una cosa que no es pot fer pas cada dia!” Va arri­bar un moment que l’àvia ja no va poder més i, sense més con­tem­pla­ci­ons, va etzi­bar-li: “Valga’m Déu, però si heu que­dat ben iguals! Diria que, i mira que és difícil, encara us ha fet més gua­pos del que sou!”