‘No surrender’

Ha vin­gut Bruce Springs­teen a Bar­ce­lona i ha mobi­lit­zat amb gran èxit (enho­ra­bona, Neo Sala!) molts dels que a finals dels vui­tanta i prin­ci­pis dels noranta érem joves. També hi havia gent més jove, segu­ra­ment els fills d’aquesta gene­ració, però bàsica­ment érem qua­ran­tons. L’inici de la gira euro­pea de The Boss també ha por­tat de visita a Bar­ce­lona Barack Obama, Mic­he­lle Obama, Ste­ven Spi­el­berg, Kate Caps­haw i, al con­cert de diu­menge, Tom Hanks. Molts ara ja no podrem dir que no hem anat de con­cert amb ells. Sense ser un gran fan de Springs­teen, conec força bé algu­nes de les seves cançons, ja que ens han acom­pa­nyat al llarg de tota la nos­tra vida, subrat­llant una idea con­creta de viure, d’enten­dre el sen­tit de l’existència, d’una manera de ser. Als setanta-tres anys sem­bla que en Bruce hagi vin­gut a dir-nos que ell aquesta idea la manté. D’alguna manera fa repàs dels bons moments i dels dolents i ens diu que encara la defensa, que no hi renun­cia, al con­trari: No sur­ren­der! Set anys després de visi­tar el Camp Nou torna a Cata­lu­nya i posa la ban­dera cata­lana al cos­tat de la ban­dera ame­ri­cana a l’esce­nari, parla en català, diu hola a Bar­ce­lona i que estima Cata­lu­nya, i els seus con­vi­dats van a Mont­ser­rat a salu­dar el pare Abat. Sap on va i què ha de fer. No ha can­viat. Però, i el públic i el país que el rep, ha can­viat? En part sí. Certa cata­la­ni­tat però poca ale­gria. Poca senyera i poca este­lada –obli­gatòries als noranta–. I les auto­ri­tats? Des­pis­ta­des. Sort de Mont­ser­rat! Per la seva banda, els espa­nyols fent un ridícul espantós inten­tant orga­nit­zar un No-Do en uns temps en què tot­hom entén l’anglès i tot s’emet en directe a través de les xar­xes. Per si que­dava algun dubte, els ho va repe­tir diu­menge: “Hola Bar­ce­lona, us esti­mem, Cata­lu­nya” i he vin­gut amb l’expre­si­dent dels Estats Units i un dels direc­tors de cinema més impor­tants del món a dir-vos que sabem que Mont­ser­rat és la fe del poble català. I ara espa­vi­leu-vos una mica, que se us ha d’expli­car tot, que el No sur­ren­der és això.