L’irrepresentable

Al final d’Un cel de plom, pel·lícula diri­gida per Miquel Romans basada en el lli­bre homònim de Carme Martí, es posa en escena com Neus Català, amb la volun­tat ferma de no obli­dar la barbàrie del nazisme i expli­car-la, va ser foto­gra­fi­ada amb el ves­tit que va ser obli­gada a dur en el camp de tre­ball forçat de Holleisc­hen, on amb un grup de com­pa­nyes reclo­ses va sabo­te­jar la pro­ducció d’arma­ment mili­tar. Tot seguit es mos­tra la cone­guda foto­gra­fia real de Neus Català, una dona lli­gada a la Resistència, la lluita per la justícia social i la memòria del que no pot obli­dar-se.

Tan­ma­teix, com en altres casos, no sem­bla que Un cel de plom con­tin­gui una reflexió sobre la com­ple­xi­tat d’encar­nar la memòria d’aquell hor­ror. De fet, la repre­sen­tació cine­ma­togràfica dels camps nazis sem­pre resulta espe­ci­al­ment pro­blemàtica. Una cosa és la seva evo­cació a través de l’escrip­tura, tot i que quan no ho han fet els super­vi­vents s’ha pogut caure en la bana­li­tat sen­ti­men­tal: El nen del pijama de rat­lles. Fins pot ser més con­vin­cent a través del dibuix, com ho va fer Art Spi­e­gel­man amb la novel·la gràfica Mauss, que pre­ci­sa­ment refle­xi­ona sobre si el mitjà és per­ti­nent per abor­dar el tema. El cas és que, pel que fa al cinema, es parla del perill que de l’hor­ror se’n faci un espec­ta­cle. També, però, hi ha el fet que el rea­lisme de la imatge cine­ma­togràfica fa evi­dent la fal­se­dat: allò que es mos­tra no dona la mesura del que va pas­sar. He tin­gut de nou aquesta sen­sació en veure Un cel de plom. No només per una manca de tensió dramàtica i de recur­sos per a l’ambi­en­tació: es com si hi faltés pen­sar en les difi­cul­tats de repre­sen­tar una rea­li­tat que voreja l’irre­pre­sen­ta­ble.