Fer i contemplar

La vida comença real­ment quan s’acaba la pre­o­cu­pació per la super­vivència, la urgència de la vida. El fi últim dels esforços de l’home és la inac­ti­vi­tat, segons Byung-Chul Han. La vida avui està basada a fer, contínua­ment, el para­digma és fer pas­sar d’una cosa a l’altra..., sen­tir-se rea­lit­zat i millor si ets reco­ne­gut pel que fas. En política, és un objec­tiu tant de l’esquerra com de la dreta. Els pro­gres­sis­tes, fer de nou, can­viar, i els con­ser­va­dors pre­ser­var el que tenen, però sem­pre fer veure que es fa... d’atri­buir-se l’auto­ria i dir-ho. En el món dels nego­cis cal fer, si no el sis­tema t’expulsa; en el món de la política cal demos­trar que es fa, si no t’iden­ti­fi­quen amb la solució el sis­tema t’esborra...

Hi ha una altra manera de veure-ho. Millor pen­sar i con­tem­plar, que és pen­sar sense fina­li­tat apa­rent i explícita. Adorno diu que l’eficiència i la fun­ci­o­na­li­tat són for­mes de super­vivència, però millor no córrer tant per gau­dir del viatge. En francès hi ha una paraula que des­criu el des­va­gat, flâneur. Mira, observa i dubta, però no intervé. “Quan falta temps per pen­sar i calma quan es pensa, ja no es valo­ren les opi­ni­ons diver­gents, només cal eli­mi­nar-les. Donada l’acce­le­ració de la vida, l’espe­rit i la consciència s’habi­tuen a una visió i a un judici a mit­ges, i tots ens assem­blem a viat­gers atra­fe­gats que conei­xen els països sense bai­xar del tren... L’acti­tud autònoma i cau­te­losa del conei­xe­ment és valo­rada com una espècie en extinció, per­duda i deso­ri­en­tada.” Nietz­sche també afirma que en cap altra època han cotit­zat tant com ara les per­so­nes acti­ves  i des­as­sos­se­ga­des  i per això con­clou que la civi­lit­zació va cap a una nova “barbàrie”. L’ètica de la inac­ti­vi­tat de Hei­deg­ger con­sis­teix a fer ús del pos­si­ble en lloc d’impo­sar l’impos­si­ble, de la sere­ni­tat, per qüesti­o­nar. “L’espera supera tot dina­misme. Qui es con­forma de poder espe­rar supera tot ren­di­ment i els èxits que en resul­ten.”

La soci­e­tat neo­li­be­ral s’ha trans­for­mat en la soci­e­tat del ren­di­ment, de mesura i com­petència, en defi­ni­tiva, del resul­tat, i això ens allu­nya de la feli­ci­tat. És aquest l’avan­tatge del retorn a la medi­tació, al pen­sa­ment sense volun­tat de gua­nyar, de ser més que l’altre. Però s’ha de saber i voler fer, renun­ciar als estímuls per­ma­nents, perquè la vida activa, sense la vida con­tem­pla­tiva, és cega. El roman­ti­cisme per­met des­vin­cu­lar l’acció de la intuïció i de la pas­si­vi­tat. L’acció es modera pel con­trast de la febre que suposa el fer amb el repòs que suposa medi­tar sense fina­li­tat ni propòsit imme­diat. La natu­ra­lesa no té fina­li­tat ni objec­tiu, “és com un nen que juga amb si mateix i no pensa en res més, sense cap esforç per la pau de l’ànima”.

Aquest pen­sa­ment pro­fund, aquesta medi­tació, és un invent apor­tat per la filo­so­fia ale­ma­nya per anar un pas més enllà del pur raci­o­na­lisme que, mit­jançant la poe­sia i l’art, es trans­forma en somni. És pos­si­ble­ment aquesta la raó pel desen­vo­lu­pa­ment sense parangó del roman­ti­cisme a la cul­tura germànica. No és una para­doxa que el raci­o­na­lisme es trans­formi en somni. Un cop sepa­rats de la rea­li­tat pel pen­sa­ment, al con­trari dels empi­ris­tes britànics, res impe­deix anar més lluny en el món de les idees i de l’eva­po­ració d’aques­tes, els som­nis. Sola­ment els poe­tes són cons­ci­ents de la ines­go­ta­ble inte­ri­o­ri­tat poètica de la natu­ra­lesa, que supera l’ésser humà en fan­ta­sia. Pro­ba­ble­ment, tenir una religió sig­ni­fica intuir l’uni­vers... “Si la idea de Déu és com­pa­ti­ble amb qual­se­vol intuïció de l’uni­vers, s’ha d’accep­tar que una religió sense Déu pot ser millor que una amb Déu”. La clau de la religió no és Déu, sinó el desig de l’infi­nit.

Són el prag­ma­tisme i l’empi­risme els que per­me­ten resol­dre els pro­ble­mes pràctics de la política, de la soci­e­tat, dels nego­cis, i és para­do­xal­ment el raci­o­na­lisme el que els allu­nya i els com­plica. Històrica­ment això ha tin­gut una importància deter­mi­nant. Els anglo­sa­xons han resolt els pro­ble­mes soci­als, polítics i econòmics a través de la sim­pli­fi­cació i la síntesi; els germànics per la com­ple­xi­tat del pen­sa­ment, que els ha fet més inte­grals i sovint més difícils... per­dent sovint el con­tacte amb la rea­li­tat. La síntesi que va inten­tar Kant entre l’empi­risme i el raci­o­na­lisme no va resol­dre el pro­blema perquè el va fer deri­var cap al raci­o­na­lisme, ens vàrem que­dar en el camp més com­plex..., de més difícil com­prensió, va ser real­ment com una deri­vada més del raci­o­na­lisme i, per tant, una vir­tu­o­si­tat din­tre del món de les idees... com­ple­xes. Es va per­dre l’opor­tu­ni­tat de tro­bar una solució inte­grada, sim­pli­fi­cada i com­plerta.