La perplexitat

Començaré pel prin­cipi: se’m fa difícil escriure aquest arti­cle, ja que par­lar d’un lli­bre del Jordi Grau­pera és d’entrada un repte, i és que vol­dria dir alguna cosa interes­sant, apor­tar alguna idea nova sobre una publi­cació escrita per una de les ments més bri­llants que tenim. Què puc dir que no s’hagi dit? D’entrada, a part de lle­gir el lli­bre, he gau­dit de l’entre­vista que li va fer el Joan Maria Pou a Les xer­ra­des al JOK i també la del Ber­nat Dedéu a L’illa de Maians i, alhora, vaig degus­tar la con­versa que va tenir amb el Joan Bur­deus a Núvol. Un cop feta aquesta con­fessió –vol­dria sor­tir dels llocs comuns a l’hora de fer aquest arti­cle– m’hi poso fent cinc cèntims de La per­ple­xi­tat: el Jordi Grau­pera ha fet un lli­bre en què ens explica les seves aven­tu­res a Nova York, con­tex­tu­a­lit­zant-nos els Estats Units tant en l’àmbit històric com en el con­tem­po­rani, ens relata vivències per­so­nals i, en algu­nes oca­si­ons, ens posa davant del mirall com a país. Un lli­bre que trans­met pro­fun­di­tat, sin­ce­ri­tat i huma­ni­tat, en una nar­ració on lle­gim (i escol­tem la veu del Grau­pera) tot expli­cant-nos esce­nes, refle­xi­ons i moments vitals relle­vants. Sens dubte, és un lli­bre impor­tant.

Deia el Joan Maria Pou que, pro­ba­ble­ment, en aquest lli­bre cada lec­tor subrat­lla­ria fra­ses molt dife­rents a la resta com a des­ta­ca­des. Molts lec­tors mar­quem frag­ments per faci­li­tar una segona lec­tura, aquells que més ens han col­pit, sorprès i agra­dat. Res­se­guir les fra­ses subrat­lla­des deu dir tant del lec­tor com de l’escrip­tor… En el meu cas, de La per­ple­xi­tat en des­taco una frase que em per­se­gueix: “Passa sem­pre que les matei­xes raons que et per­me­ten asso­lir el poder són les que t’impe­dei­xen exer­cir-lo un cop el tens.”

Quan vaig aca­bar el lli­bre vaig seguir pen­sant en el con­junt de pàgines, en les des­crip­ci­ons de Trump, d’Obama i de Clin­ton, la història dels hips­ters, detalls de Nova York i els per­so­nat­ges que s’hi des­cri­uen, vivències de la família de l’autor del lli­bre, em venien al cap epi­so­dis diver­sos, però sobre­tot no parava de pen­sar en nosal­tres. No parava de pen­sar en nosal­tres, acte seguit, a cada cosa con­creta que recor­dava del lli­bre. No parava de pen­sar en on érem fa just set anys i on som avui. No parava de pen­sar i segueixo pen­sant inde­fu­gi­ble­ment on han anat a parar l’espe­rança, l’empenta i l’ener­gia. Després del moment més àlgid, hem vis­cut i seguim vivint una recu­lada emo­ci­o­nal fortíssima. Intento fer una con­clusió del lli­bre i no sé si té sen­tit, però la meva con­fusió i la meva per­ple­xi­tat és que a cada record d’aques­tes pàgines publi­ca­des per Des­tino em venen al cap parau­les com ara impotència i des­encís, penso on som, penso que no anem enlloc, que hem tor­nat a la diva­gació, al mal menor, al qui dia passa any empeny, a la renúncia, a l’aba­ti­ment, a les engru­nes, a tot allò que ens rebel·lava, a tot allò que volíem ender­ro­car.

Avui som de nou en una llarga mig­di­ada i, men­tres­tant, lle­geixo un lli­bre bri­llant i estem naci­o­nal­ment con­fu­sos i per­ple­xos, perquè no sabem què podem fer per posar fi a aquest temps mort on estem ins­tal·lats i posar-nos dem­peus i tor­nar a alçar el desig de llui­tar per allò que més val la pena: les con­vic­ci­ons. La meva con­clusió del lli­bre no sé si té sen­tit, però és una idea forta que m’atrapa, la sento al fons del cor, em fa vibrar i sé (i no sé per què ho sé, però ho sé per­fec­ta­ment) que és així. El Jordi Grau­pera ens parla del sig­ni­fi­cat de les parau­les, de la lite­ra­li­tat, del que volen dir per a cadascú, i les parau­les i les pàgines del lli­bre em por­ten a dir que hem de recons­truir les espe­ran­ces tren­ca­des i ende­gar un capítol que posi fi a la nos­tra resistència, perquè hem de gua­nyar, perquè la nos­tra gene­ració no pot ren­dir-se dis­fres­sada d’un record heroic, ni podem allar­gas­sar per desídia l’espera.

Hem de tor­nar-hi, hem de superar la con­fusió, hem de res­sor­gir. Hem de gua­nyar i La per­ple­xi­tat (i tants exem­ples que podria ano­me­nar com aquest lli­bre) ens demos­tra que tenim el talent, perquè la nos­tra cul­tura segueixi viva, però ens cal l’audàcia per vèncer. La gran pre­gunta que em queda és qui serà capaç de lide­rar el renai­xe­ment (i per això suposo que aquesta idea nuclear m’enva­eix) i ens dirà “gua­nya­rem” i sen­ti­rem que serà l’hora, dei­xa­rem la con­fusió, i ani­rem per la victòria.