Vox, immigració i dones

De l’extrema dreta ja sabem que en podem escriure trac­tats inter­mi­na­bles sobre la seva inte­gració i expansió en la soci­e­tat. És un feno­men que abraça des dels Caye­ta­nos, joves de bona vida del barri de Sala­manca a Madrid, fins a ado­les­cents dels bar­ris més pobres dels nos­tres car­rers, far­cits d’immi­grats. I heus aquí la para­doxa. Fins i tot els fills d’aquells que Vox vol expul­sar, sobre­tot els que venen d’Àfrica i són de religió musul­mana, tenen un deix de sim­pa­tia cap a les idees que pro­posa el par­tit d’Abas­cal. De fet, veuen un líder negre a Cata­lu­nya i pen­sen que, en rea­li­tat, no deuen ser tan racis­tes. I el que és més relle­vant, com­par­tei­xen amb Vox una de les línies fona­men­tals del seu dis­curs, que és el trac­ta­ment de les dones com un ésser infe­rior a l’home.