Els economistes no compten

No hi ha eco­no­mis­tes en els comitès exe­cu­tius dels par­tits polítics. I si n’hi ha no exer­cei­xen com a tals. Resulta sor­pre­nent perquè si hi ha un aspecte en el qual els polítics podrien posar-se d’acord o apro­par posi­ci­ons és en el ter­reny econòmic.

L’eco­no­mia pla­ni­fi­cada a l’estil soviètic ha estat aban­do­nada per les democràcies occi­den­tals. La Xina manté el model i també altres països petits i pocs engres­ca­dors. La política econòmica neo­li­be­ral es manté tan sols en alguns països també petits i també pocs engres­ca­dors. Les democràcies occi­den­tals, un grup al qual per­ta­nyen tots els estats de la Unió Euro­pea, els Estats Units, el Canadà, la Gran Bre­ta­nya i altres països que defi­nim com a democràtics i oberts, es regei­xen per un sis­tema econòmic que qua­li­fi­quem de soci­al­demòcrata.

L’eco­no­mia ha fet pas­ses enda­vant en el sec­tor de la soci­al­de­mocràcia per posar-se d’acord en molts aspec­tes. És un sis­tema libe­ral, però fre­nat per una eco­no­mia social en la qual par­ti­ci­pen els sin­di­cats. No hi ha una­ni­mi­tat, però sí pro­xi­mi­tat. Un es pre­gunta si els eco­no­mis­tes d’un par­tit soci­o­li­be­ral o soci­a­lista no arri­ba­rien a un acord per deci­dir sobre pro­ble­mes tan pro­pers com el de Roda­lies o altres infra­es­truc­tu­res, o de comu­ni­ca­ci­ons, entre d’altres. No obs­tant això, els polítics es dis­cu­tei­xen i es bara­llen ferot­ge­ment i donen poca entrada en les seves dis­cus­si­ons als eco­no­mis­tes. Aquests dar­rers escri­uen arti­cles i mani­fes­ten les seves opi­ni­ons. Ara bé, no són gaire escol­tats pels polítics i, de fet, els eco­no­mis­tes tam­poc par­len i dis­cu­tei­xen entre ells per tro­bar punts en comú i solu­ci­ons que els apro­pa­rien.

Si els polítics comp­tes­sin més amb els eco­no­mis­tes no solu­ci­o­na­rien tots els pro­ble­mes que tenen entre mans però que­da­rien fixa­des les diferències reals que hi ha entre ells i mani­fes­ta­rien al mateix temps aquells punts en els quals coin­ci­dei­xen. Una cosa és la ide­o­lo­gia que separa els par­tits polítics i una altra cosa són els pro­ble­mes econòmics que hi ha dar­rere les diferències polítiques. M’adono que els conei­xe­ments econòmics dels polítics no són pre­ci­sa­ment d’aquells que merei­xe­rien un títol de lli­cen­ciat en qual­se­vol uni­ver­si­tat. Però s’hau­rien d’ado­nar que els polítics més efec­tius són aquells que tenen conei­xe­ments econòmics i els apli­quen. Es podrien posar exem­ples del que dic, però em resulta poc pru­dent fer-ho.

Després de la Segona Guerra Mun­dial els eco­no­mis­tes van tenir un paper essen­cial en la solució dels enor­mes pro­ble­mes que els havia dei­xat la guerra. La solució no va ser dolenta del tot, mal­grat la com­ple­xi­tat i l’acti­tud de la Unió Soviètica, que no accep­tava de cap manera la soci­al­de­mocràcia dels països que havien estat ali­ats seus durant el con­flicte.

Els eco­no­mis­tes tenen solu­ci­ons davant aquesta situ­ació secundària en què estan actu­al­ment. Tot i que ja sabem que un eco­no­mista soci­al­demòcrata francès està molt més a prop d’un de cana­denc que no pas d’un eco­no­mista de l’actual Rússia semi­soviètica o un de xinès que pre­dica el leni­nisme, con­di­ci­o­nats per unes doc­tri­nes i uns prin­ci­pis incom­pa­ti­bles amb les lleis de la soci­al­de­mocràcia.

El món és molt com­pli­cat i els pro­ble­mes que arros­sega també ho són, però cal­dria ado­nar-se que la ciència econòmica apropa més que no pas separa i actuar en con­seqüència.