Per primer cop

A casa hi ha una per­sona que ha votat per pri­mera vegada. I, tot i que ja havia assis­tit a un col·legi elec­to­ral acom­pa­nyant adults, aquesta vegada ha estat cons­ci­ent que això anava de debò. Sal­vant les distàncies, la impressió que li ha cau­sat la litúrgia democràtica s’assem­blava a la d’aque­lla vella cançó de La Trinca, Per pri­mer cop, que a final dels anys setanta va des­criure amb picar­dia l’emoció (ai, quanta ingenuïtat la d’ales­ho­res) d’exer­cir la volun­tat popu­lar. Tan­ma­teix, la veri­ta­ble tensió d’aquests dies ha estat la de deci­dir quina pape­reta volia intro­duir dins el sobre, que ni tan sols sabia si s’havia de tan­car mullant-ne la solapa com si anés a una bústia de cor­reus. I és que s’ha pas­sat bona part de la cam­pa­nya pen­dent dels mis­sat­ges dels can­di­dats, en aquest cas els bar­ce­lo­nins. I ha estat molt trist veure que el seu balanç dels dis­cur­sos ha estat tan demo­li­dor com defi­ni­tori: “No fan altra cosa que dir-se el nom del porc els uns als altres.” Una jove­neta de 19 anys s’adona de la manca abso­luta de pro­pos­tes que no siguin un brin­dis al sol, i que la veri­ta­ble lluita és d’egos i d’ànsia de poder, a còpia de cops de colze entre els aspi­rants. A risc de pas­sar una anècdota a cate­go­ria, la sen­sació que tinc és que molts dels pri­mers i futurs votants s’ado­na­ran també del tri­pi­joc elec­to­ral, com més va més evi­dent. I els par­tits n’hau­rien de pren­dre nota o ho paga­ran amb la poca cre­di­bi­li­tat que els queda.