Sòlid com una roca

Les últi­mes espe­ran­ces de canvi a Tur­quia es van diluir diu­menge com un terròs de sucre en una tassa de cafè. Erdo­gan, l’home fort que diri­geix el destí del país des de fa més de dues dècades, reforça el seu poder per mode­lar una república més reli­gi­osa i con­ser­va­dora. Ni la inflació dis­pa­rada, ni les devas­ta­do­res con­seqüències del ter­ratrèmol de febrer, que va dei­xar sense casa cen­te­nars de milers de per­so­nes, li han pas­sat fac­tura entre les capes popu­lars sobre les quals sus­tenta la seva hege­mo­nia. Tan demos­trada com la capa­ci­tat de resistència del soldà és la inca­pa­ci­tat de l’opo­sició –pri­vada, és cert, del ressò mediàtic d’Erdo­gan– per fer forat en la base elec­to­ral del pre­si­dent. Ni la pro­mesa de tor­nar els refu­gi­ats siri­ans al seu país ha ser­vit de revul­siu.