Sense bancs

En la meva vida pro­fes­si­o­nal he escrit cen­te­nars de pàgines sobre el paper fona­men­tal dels bancs en un estat inde­pen­dent o amb ple­nes facul­tats de gestió. Vista la situ­ació finan­cera actual de Cata­lu­nya, el resul­tat ha estat nul. Fins fa poc teníem bancs i cai­xes. Ara les cai­xes han des­a­pa­re­gut perquè ni a la Unió Euro­pea ni al Banc d’Espa­nya els interes­sa­ven quan es va publi­car el mapa ban­cari de cada estat. Van que­dar dos bancs que sal­va­ven la situ­ació, encara que fos mínima­ment: Cai­xa­banc i el Saba­dell. Cai­xa­banc, la vella Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i Estal­vis, es va con­ver­tir en un banc com a pri­mer pas per a la seva pèrdua de cata­la­ni­tat. Una cosa sem­blant va pas­sar amb el Banc de Saba­dell, que fins i tot ha can­viat la geo­gra­fia espa­nyola situ­ant Saba­dell a la província d’Ala­cant. Cai­xa­banc, per la seva part, ha ocu­pat la vella seu social del Banc de València al País Valencià. La manera de fer-ho va ser força sen­zi­lla. Fa unes set­ma­nes ja par­lava de la feblesa finan­cera dels bancs. El Banc d’Espa­nya va pro­moure la sor­tida dels dipòsits de les grans empre­ses públi­ques espa­nyo­les i de les grans empre­ses pri­va­des, sobre les quals exer­ceix un poder con­si­de­ra­ble. El resul­tat va ser que els dos bancs van que­dar panxa enlaire i sense poder resis­tir les pres­si­ons del Banc d’Espa­nya i del govern. La dar­rera passa que va fer el govern espa­nyol va ser intro­duir direc­tius de la seva total con­fiança en subs­ti­tució d’uns ban­quers que tenien la barra de par­lar en català a les jun­tes d’acci­o­nis­tes.

Els bancs són un ins­tru­ment indis­pen­sa­ble per a tota política econòmica d’un ter­ri­tori que tin­gui per­so­na­li­tat. La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya només pot plan­te­jar seri­o­sa­ment un pla econòmic ambiciós si té pos­si­bi­li­tat de finançar-lo i aquesta pos­si­bi­li­tat va lli­gada nor­mal­ment a un gran crèdit o a una emissió de bons a mitjà ter­mini. En el mateix sen­tit, una gran empresa cata­lana es tro­ba­ria en una situ­ació simi­lar si es plan­teja un pro­jecte ambiciós. Tot se’n va en orris si no es té asse­gu­rat el finançament i la capa­ci­tat d’anar reduint el crèdit en unes deter­mi­na­des con­di­ci­ons.

La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya està immersa en l’enorme tre­ball que com­porta el procés que, ara per ara, no por­tarà enlloc. El pro­blema ban­cari li queda molt lluny i els con­se­llers d’Eco­no­mia ho veuen també com una cosa llu­nyana, si és que ho veuen. El resul­tat pot ser molt nega­tiu: ni bancs, ni cai­xes, ni ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res amb poder sufi­ci­ent per a cobrir les neces­si­tats d’un moment deter­mi­nat de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya o de les empre­ses pri­va­des. És el que va fer la Caixa de Pen­si­ons i Estal­vis amb la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana en el curt període de 1931 al 1936. La Gene­ra­li­tat va tro­bar sem­pre el suport de la Caixa de Pen­si­ons i la Caixa de Pen­si­ons, sabia que un dels seus deu­res era cobrir les neces­si­tats lògiques de la Gene­ra­li­tat.

Tot ple­gat, estem cons­truint un país que, si acon­se­gueix tirar enda­vant, només tindrà una cama o un braç. La Gene­ra­li­tat hau­ria d’ado­nar-se que la inde­pendència política és bàsica i fona­men­tal, però que ha d’anar acom­pa­nyada d’unes ins­ti­tu­ci­ons econòmiques que no li arri­bin muti­la­des, ja que ales­ho­res els seu fracàs seria con­si­de­ra­ble.