Anticapitalistes

Hi ha un par­tit català que es qua­li­fica d’anti­ca­pi­ta­lista. Em sorprèn el qua­li­fi­ca­tiu, perquè, de par­tits anti­ca­pi­ta­lis­tes, n’hi ha molts. No en conec cap que digui que és capi­ta­lista, tot i que alguns ho són en el sen­tit més pur de la paraula.

Segons la doc­trina econòmica tra­di­ci­o­nal, hi ha dos fac­tors fona­men­tals: el tre­ball i el capi­tal. En teo­ria, el pri­mer el repre­sen­ten les esquer­res i el segon, les dre­tes.

De fet, els par­tits capi­ta­lis­tes, aquells que cre­uen que el capi­tal domina sobre el tre­ball, són ben pocs i s’hau­rien d’iden­ti­fi­car amb l’extrema dreta. L’anti­ca­pi­ta­lisme és quasi tan vell com el capi­ta­lisme. El papa Lleó XIII ja ho era en la segona mei­tat del segle XIX. Jo mateix ho soc, així com bona part dels mili­tants dels par­tits de cen­tre i de cen­tre­dreta que es defi­nei­xen com a soci­al­demòcra­tes. No gosen pre­sen­tar-se com a ene­mics del capi­tal perquè saben que encara té molt poder.

El capi­ta­lisme con­si­dera que el con­trol del capi­tal li dona dret al con­trol del fac­tor tre­ball, un fet abso­lu­ta­ment nega­tiu. Els capi­ta­lis­tes tre­ba­llen des d’un des­patx, no saben gai­rebé el que és una fàbrica i tenen a la seva dis­po­sició uns ser­vi­dors que els fan la feina. En els últims 50 o 100 anys, s’ha creat una classe social, que té cada cop més força, que repre­senta aquests inter­me­di­a­ris i que fa de pont entre el capi­ta­lista benes­tant i el tre­ba­lla­dor que viu d’un sou o d’uns ser­veis que li encar­re­guen.

El capi­tal i el tre­ball es man­tin­dran, però s’hau­ria de bus­car una fórmula que per­metés con­tro­lar més el capi­tal i donar més poder al tre­ball. En defi­ni­tiva, intro­duir sis­te­mes més democràtics en la pro­ducció i els ser­veis. Aquesta visió del sis­tema capi­ta­lista és com­par­tida per una part impor­tant de la soci­e­tat, però pocs eco­no­mis­tes i empre­sa­ris s’atre­vei­xen a dir-ho i a defen­sar-ho. El pro­blema és la pro­posta que poden fer per subs­ti­tuir aquest sis­tema. Els sis­te­mes tota­li­ta­ris que pre­te­nien donar tota la força al tre­ball han fra­cas­sat, s’accepti o no s’accepti aquest fracàs. Seria bo que els eco­no­mis­tes es dedi­ques­sin a bus­car solu­ci­ons pràcti­ques, com va ser la democràcia en el ves­sant polític. Tot i que ja sabem que és com­pli­cat i a vega­des la solució no dona gai­res espe­ran­ces. Hi ha mol­tes democràcies actu­als aga­fa­des amb pin­ces, semi­de­mocràcies com la que ens pre­senta Tur­quia, o bé sis­te­mes auto­ri­ta­ris dis­fres­sats de democràcia. Com la Xina, per exem­ple, un règim tota­li­tari que es ves­teix d’una apa­rença democràtica i dia­lo­gant.

El par­tit polític català que es qua­li­fica d’anti­ca­pi­ta­lista s’hau­ria d’ado­nar que no està sol i hau­ria de com­pro­var que hi ha altres par­tits que també ho són, amb més o menys ener­gia. Farien un favor a la soci­e­tat, que s’ado­na­ria que tenim un pro­blema que no és tan sols de l’extrema esquerra, tal com és vist per aquest par­tit. Pot­ser l’única diferència fona­men­tal és l’espe­rit revo­lu­ci­o­nari que no tenen la resta de par­tits, que pre­fe­ri­rien una solució dia­lo­gant i no vio­lenta. Per­so­nal­ment, estic en con­tra de tota mena de violència, però també estic en con­tra de la situ­ació actual, que no suposa cap avenç de la nos­tra soci­e­tat.