Enmig de la insensatesa

Ja fa més de 300 anys. I encara estem així. Enclaus­trats dins un Estat que no és el nos­tre. Que hi som retin­guts des d’un dia que vam per­dre la guerra de suc­cessió a les coro­nes de l’Estat espa­nyol. Era el 1714. Els Bor­bons van entrar sense con­tem­pla­ci­ons i ens van esbor­rar totes les lleis que ens arti­cu­la­ven: la com­pi­lació de les Cons­ti­tu­ci­ons. De la Gene­ra­li­tat i el Con­sell de Cent en van dei­xar, només, els edi­fi­cis... De la Uni­ver­si­tat, ni això. El regal de record va ser la llei civil cata­lana. No la van cre­mar.

D’això en feia tot just uns 100 anys, quan la nació cata­lana va ini­ciar la revi­fa­lla. Cap al 1830. Amb un movi­ment intens de llen­gua i cul­tura en pri­mer lloc. Els Jocs Flo­rals el 1859 ja foren un esclat. Amb el temps, els gua­nyen cone­guts poe­tes nos­tres: Àngel Gui­merà, Jacint Ver­da­guer, Joan Mara­gall, Josep Car­ner i Josep M. de Sagarra, per citar-ne alguns. I el poema èpic Canigó, l’evo­cació de Jacint Ver­da­guer a la mun­ta­nya santa que veiem des de tot arreu, un mite d’aque­lla pàtria per­duda. A finals de segle, i sal­vant la car­li­nada, s’ini­cia l’actu­ació política sobre­tot amb “les bases de Man­resa”. Seguim la GEC: “Les bases de Man­resa (1892) és el nom amb què és cone­gut el docu­ment de les Bases per a la Cons­ti­tució Regi­o­nal Cata­lana.” Una cons­ti­tució! I més: “[...] un con­junt ins­pi­rat vaga­ment en la fórmula fede­ra­lista, amb impor­tants con­ces­si­ons al vell règim de Cata­lu­nya.” No és només la cul­tura. És el res­cat del pas­sat. I tenim els Cors Clavé, i pas­sem de segle amb Soli­tud, Els sots feréstecs i les Aigües encan­ta­des. I el moder­nisme.

Els moments cul­tu­rals bri­llants foren els d’aquell inici de segle XX, amb el Congrés Inter­na­ci­o­nal de la Llen­gua Cata­lana que ajuntà grans lingüistes d’Europa, amb els ale­manys tot davant i amb el ferm cre­a­dor del Dic­ci­o­nari Alco­ver. El congrés que reco­negué la llen­gua cata­lana com a llen­gua romànica viva. Del congrés s’irra­dia cul­tura als Països Cata­lans. Es forma l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans (1907), cen­tre d’alta cul­tura arti­cu­lat en sec­ci­ons—història, arque­o­lo­gia, lite­ra­tura i dret, etcètera–. Serà en la secció de filo­lo­gia on Pom­peu Fabra durà a terme la tasca acadèmica de la nor­ma­ti­vit­zació de la llen­gua cata­lana. La ins­ti­tució té un caràcter patriòtic i un gran rigor científic. I no ens atu­raríem. Seguim en la cre­ació de l’Escola de Bibli­o­tecàries, l’Escola de la Dona a Fran­cesca Bon­ne­mai­son, la cre­ació de l’Escola Indus­trial, l’Escola Supe­rior de Belles Arts, l’Escola Supe­rior d’Alts Estu­dis Comer­ci­als, l’Escola Supe­rior d’Agri­cul­tura o l’Escola del Tre­ball. La llen­gua vehi­cu­lar en serà la cata­lana.

Pas­sant per damunt de les set­ma­nes tràgiques i les revo­lu­ci­ons dels sub­or­di­nats, i del ler­rou­xisme, i damunt d’aquells 31 al 36, sal­ta­rem al moment que un mili­tar entra per la Dia­go­nal amb un seguici de sol­dats de la guàrdia mora, Bar­ce­lona endins, fins a acon­se­guir una intensa saca de “rojos” que fa morir amb trets als murs de Montjuïc.

I quan diries que el país des­a­pa­reix nova­ment, de les llei­xes ama­ga­des a les cases en sor­gei­xen tots els lli­bres d’abans de la guerra de Franco. I direm amb J.E. Ruiz Doménech que “a Franco Cata­lu­nya li esclata a dins enmig dels cin­quanta”.

I aque­lla Cata­lu­nya lluità per la Terra, on hi deixà: en Puig Antich, els de la Via Laie­tana. La gent que apre­nia l’orto­gra­fia cata­lana en silenci, fet que li per­meté d’escriure les revis­tes cata­la­nes que sor­gien arreu. Era entorn del furiós any 68. I... l’ascens de lluita anà a raure a uns anys d’ara mateix. Els anys del Procés per la Inde­pendència. Una veri­ta­ble revolta, a les urnes i als car­rers. Una veri­ta­ble força que dugué els par­tits polítics a fer una sola can­di­da­tura, la de Junts pel Sí. I els 18 mesos de lluita intensa, d’orga­nit­zació interna i de recor­re­guts clan­des­tins a les can­ce­lle­ries del món occi­den­tal.

I ara què? On som? On ha arri­bat aque­lla lluita ja sor­gida a ini­cis del vuit-cents, estron­cada amb guer­res i que arribà a fer una can­di­da­tura per la inde­pendència? On és? On són els votants que a ini­cis del 2021 donen la majo­ria d’un 52% de vot inde­pen­den­tista? On és aquell govern tan fort? On són aquells vots de tanta gent llui­ta­dora? Esti­mats de l’ànima ERC, Junts i CUP i, si voleu ser-hi, Comuns. No, si us plau, no tor­nem a badar. O som capaços de morir al peu de les nos­tres mun­ta­nyes per sem­pre més o engo­lits pel mar que ens fas­cina. Nosal­tres matei­xos. Jo ho tinc clar. Com tinc clar que el mètode democràtic no està ben orga­nit­zat. Però d’això en par­la­rem un altre dia.