Festa de fi de curs

Festa de fi de curs en una escola con­cer­tada d’una capi­tal de comarca. Vivim en una soci­e­tat soci­al­demòcrata que gau­deix d’una rela­tiva pau social a canvi de dis­si­mu­lar les diferències de classe. Un exem­ple: un ter­tulià pro­pi­e­tari de diver­sos immo­bles i sis mil euros d’ingres­sos al mes es con­si­dera a ell mateix classe mit­jana, cosa que també fa la res­pon­sa­ble de la pei­xa­te­ria d’un super­mer­cat que cobra un miler llarg per tre­ba­llar de dilluns a dis­sabte i que ha de pagar la mei­tat del sou al ter­tulià en con­cepte del llo­guer del pis on viu. Tots som classe mit­jana, és clar que sí, mal­grat que alguns ho siguin més que altres. Ara bé, hi ha un lloc, un únic lloc en tota aquesta soci­al­demòcrata terra, on és impos­si­ble dis­si­mu­lar les diferències: la festa de fi de curs d’un cen­tre edu­ca­tiu.

A la festa del cen­tre con­cer­tat tro­ba­rem entre els pares i mares mol­tes hores de per­ru­que­ria i gimnàs i oci. Fins i tot els pares calbs sem­blen haver-se trac­tat amb alguna tècnica espe­cial que els aporta una bri­llan­tor juve­nil als cra­nis i un ful­gor entre­ma­liat als ulls quan fan bro­mes amb altres pares i mares. Les res­tric­ci­ons de la covid han mar­xat i al seu lloc s’està impo­sant un tímid retorn als feliços i juga­ners anys vint del segle pas­sat entre els qui s’ho poden per­me­tre. Els ideòlegs de l’edu­cació inten­ten que, almenys, en la seva etapa obli­gatòria tot l’alum­nat sigui trac­tat amb igual­tat, i això s’aplica tant als cen­tres públics com als con­cer­tats. Però el mateix sis­tema fa dècades que afa­vo­reix con­cen­tra­ci­ons de deter­mi­nats sec­tors de població con­tra les quals cap con­se­ller, per molt d’esquer­res que hagi pretès ser, s’ha atre­vit mai a actuar.

La festa acaba ben entrada la nit. Uns ope­ra­ris sor­gits de no se sap on des­mun­ten alta­veus i mes­cla­dors. Els comi­ats dels pares són pau­sats i tran­quils. El curs vinent tot tor­narà a començar de la mateixa manera.