Turisme i museus

Els turis­tes no han tin­gut pas sem­pre els museus bar­ce­lo­nins en la seva llista de pri­o­ri­tats. Durant els pri­mers temps del boom de visi­tants a la ciu­tat, més o menys a prin­ci­pis dels 2000, recordo alguns res­pon­sa­bles d’ins­ti­tu­ci­ons impor­tants amb una pre­o­cu­pació lògica: no eren prou atrac­ti­ves les pro­gra­ma­ci­ons i les col·lec­ci­ons per al públic forà? Aquell com­plex d’infe­ri­o­ri­tat tan típic del nos­tre país. Ara veig gent molt escan­da­lit­zada amb la dar­rera dada que ha difós l’Obser­va­tori del Turisme a Bar­ce­lona: ciu­tat i regió, i és que els equi­pa­ments cul­tu­rals van regis­trar a l’abril un 27% més de visi­tants i que tres de cada qua­tre van ser “inter­na­ci­o­nals” (entre nosal­tres, turis­tes). Més que visi­tants, els hauríem d’ano­me­nar cli­ents, perquè són els que man­te­nen l’eco­no­mia dels museus i quan ells fal­ten (durant la pandèmia) l’acti­vi­tat es para­litza i els per­ju­di­cats són els de sem­pre, els també mal ano­me­nats visi­tants locals en lloc d’usu­a­ris (ni jo ni vostè som visi­tants d’un hos­pi­tal, oi que no?). Això sí que és el real­ment perillós: con­fiar el fun­ci­o­na­ment de les infra­es­truc­tu­res cul­tu­rals públi­ques als ingres­sos del turisme, que és com posar un ciri a la mare de déu o llançar una moneda a l’aire. Tran­quils, que aquest any ho tenim sal­vat.