Els castells parlen

Que una colla de cas­te­llers se’n vagi a fer una tournée per Ale­ma­nya és un fet excep­ci­o­nal. Aques­tes coses, com sem­pre, fun­ci­o­nen a base d’aple­gar entu­si­as­mes, des de la senyora cata­lana resi­dent a Wol­fenbüttel que fa mans i mànigues perquè tots els fils es vagin lli­gant, fins als qui, des d’aquí, accep­ten el repte i s’esfor­cen a superar tots els obs­ta­cles. I, d’obs­ta­cles, n’hi ha d’haver, quan cal mobi­lit­zar tan­tes per­so­nes que no tenen pas la pro­fessió de fer cas­tells, encara que en tin­guin l’ofici.

Del 27 de juny al 5 de juliol, els Cas­te­llers de Bar­ce­lona faran deu actu­a­ci­ons a Han­no­ver i pobla­ci­ons del vol­tant. La colla bar­ce­lo­nina, fun­dada fa vint anys, és un pro­ducte de la tra­dició con­ser­vada a Valls, i tan ben con­ser­vada que s’ha estès al Ven­drell, Tar­ra­gona, Vila­franca, Sit­ges, Vila­nova i la Geltrú, Alta­fu­lla, Tor­re­dem­barra, la Roca del Vallès, Mont­meló, Cor­nu­de­lla de Mont­sant... Allò que sem­blava una pura remi­niscència històrica ha tro­bat un gruix de vida i de passió popu­lar, i els cas­tells són avui dia una de les mani­fes­ta­ci­ons més vigo­ro­ses i més sig­ni­fi­ca­ti­ves del nos­tre “espe­rit de festa”, que és una expressió que en aquest cas em sem­bla més expres­siva que folk­lore.

Els Cas­te­llers de Bar­ce­lona, que no han tin­gut la pre­tensió de ser “la pri­mera” colla del país, però que sí que han fet tot el pos­si­ble per ser cada any millors que l’any pas­sat, és segur que ens faran que­dar bé. Els cas­tells són un dels nos­tres senyals d’iden­ti­tat més pecu­li­ars, i per la seva plàstica i la seva dinàmica pro­por­ci­o­nen una imatge que té una gran força de sug­gestió en qual­se­vol país del món. S’hi reu­nei­xen una sèrie d’ingre­di­ents que tra­du­ei­xen el nos­tre ideal col·lec­tiu: ener­gies coor­di­na­des, decisió però també habi­li­tat, apro­fi­ta­ment de les qua­li­tats de tot­hom –els bai­xos i cepats per a anar a sota o fer de cros­ses, els alts per a fer pri­me­res mans o agu­lles, els petits i lleu­gers per a enfi­lar-se– i la neces­si­tat de for­mar la pinya, que és el suport popu­lar de tot el procés. Expli­car els cas­tells a Europa és una manera d’expli­car Cata­lu­nya.

De cara endins, però, hi ha un fet que cal valo­rar espe­ci­al­ment: la capa­ci­tat inte­gra­dora dels cas­tells. Els com­po­nents de la colla bar­ce­lo­nina viuen, la majo­ria, a Santa Coloma de Gra­me­net i els altres en diver­sos punts de Bar­ce­lona, a l’Hos­pi­ta­let i els seus vol­tants. N’hi ha de nas­cuts aquí de famílies cata­la­nes, anda­lu­ses, cas­te­lla­nes i mur­ci­a­nes, i n’hi ha que han arri­bat de menuts o de grans i s’hi han incor­po­rat. ¿I qui són els cas­te­llers? Elec­tri­cis­tes, argen­ters, perits, un metge, pale­tes, gui­xai­res, un mata­las­ser, espe­ci­a­lis­tes d’informàtica, mecànics, ban­ca­ris, un advo­cat, un químic, un arqui­tecte, un dra­paire, un peri­o­dista, tor­ners...

Els cas­tells, doncs, són una lliçó de con­vivència, i l’obra col·lec­tiva a través de la qual cada u, vin­gui d’on vin­gui i sigui qui sigui, com­par­teix una cul­tura, un llen­guatge, una deter­mi­nada forma d’enten­dre el sen­tit de la vida.

Ja sé que no us fal­ta­ran braços, però quan sigueu a Ale­ma­nya, amics, con­si­de­reu-me moral­ment dins la pinya...