Joan Domènech, el meu mestre

Les clas­ses d’història d’en Joan Domènech esta­ven ple­nes d’anècdo­tes. I algu­nes d’elles m’han acom­pa­nyat sem­pre. Com, per exem­ple, quan expli­cava que Maria Anto­ni­eta d’Àustria, la reina con­sort de França, por­tava sem­pre una fulla de pata­tera a l’escot per pre­su­mir d’aquest tuber­cle que en un pri­mer moment va ser con­si­de­rat una excen­tri­ci­tat botànica i que els reis i aristòcra­tes plan­ta­ven als seus jar­dins com una planta exòtica per pre­su­mir-ne. I que no va ser fins al segle XIX que es va con­ver­tir en un ali­ment bàsic. I afe­gia amb la sor­ne­gue­ria que el carac­te­ritza que la fulla de patata a l’escot li devia picar perquè la fulla de la pata­tera és rugosa.

Aquesta anècdota, expli­cada a classe per en Joan Domènech en diver­ses oca­si­ons, m’ha retor­nat al cap ara que dar­re­ra­ment Llo­ret li ha fet dos meres­cuts home­nat­ges: el mes de maig pas­sat, quan va rebre el premi Recer­cat 2023 pel seu com­promís amb la recerca local i comar­cal i la seva acti­vi­tat cul­tu­ral, i l’11 de juny pas­sat, quan el Casal de l’Obrera li va fer un home­natge per la seva con­tri­bució al tea­tre llo­re­tenc. I el que m’ha vin­gut al cap és que els bons mes­tres que­den. Tot­hom té un bon mes­tre en el seu record o es mereix haver-lo tin­gut. En el cas d’en Joan Domènech, per a mi n’és un d’ells. En Joan Domènech va ser sem­pre afa­ble i el recordo a classe amb el seu sen­tit de l’humor una mica murri. Més que alliçonar-nos, s’esforçava a trans­me­tre el valor de la cul­tura i la història, i sem­pre que podia vin­cu­lada a Llo­ret. Que em lli­cenciés anys més tard en història de l’art n’és res­pon­sa­ble directe. Rega­lar l’amor pel conei­xe­ment i con­fiar en les pos­si­bi­li­tats de l’alumne és la funció prin­ci­pal d’un mes­tre, i en el meu cas va ser així. Quan penso en mes­tres que m’han influït penso en per­so­nes com en Joan Domènech, que han transmès caliu, passió per ense­nyar i també per apren­dre. Sovint em queixo en aquesta columna de la inu­ti­li­tat de gran part de l’acti­vi­tat burocràtica que fem els ges­tors cul­tu­rals. En el fallit sis­tema edu­ca­tiu actual on la burocràcia ofega també pro­fes­sors i alum­nes, segur que hi ha llocs on sobre­surt un mes­tre que es con­ver­teix en la per­sona que obre camí als seus alum­nes, com me’l va obrir a mi en Joan Domènech.