Arrissada d’estiu

Sé que hi haurà cua a la car­re­tera, que la platja serà plena, que farem números pel càncer de pell i que ens arris­sa­ran amb els preus (que hau­ria dit l’àvia); però, dei­xant de banda qual­se­vol pen­sa­ment raci­o­nal, ens hem plan­tat a s’Agaró un mig­dia de diu­menge de juliol. Fugim amb el pri­mer que tro­bem per casa: xan­cle­tes, un para-sol tren­cat, un cul de pot de pro­tecció solar i mitja família, que ve a con­tra­cor. Tro­bem un forat a la sorra. Els nos­tres veïns són un grup d’amics sota un para-sol més gran i bonic, que rui­xen unes ostres amb lli­mona i acom­pa­nyen el tiberi amb una ampo­lla de cava amb glaçons i tot. Crisi? Quina crisi? Després de la remu­llada obli­gada m’estiro a la sorra a lle­gir. De fons, el cloc rítmic d’un pare i fill que juguen a pales. El clinc de les copes de vidre dels veïns rics, les tre­pit­ja­des d’un home que corre des­a­fi­ant totes les reco­ma­na­ci­ons mèdiques d’evi­tar fer esport al mig­dia i corre dri­blant tova­llo­les.

Em sub­mer­geixo en la lec­tura de platja però a la família sem­pre hi ha algú que recorda els des­as­tres del món: des de l’intent fallit de cop d’estat rus fins al clàssic canvi climàtic. Seiem en una ter­rassa a dinar. Demano unes cro­que­tes de no sé què a la xoco­lata. I quan acabo de pro­nun­ciar el nom, que fa gràcia per exòtic, no sabria dir si està més des­col·locat el cam­brer o l’home que fa foo­ting. El noi que ens agafa la comanda arrufa les celles: “Qui­nes?” Li repe­teixo el nom, i es mira el menú, no fos cas que no ho hagi lle­git bé, però jo asse­nyalo la línia on hi ha el plat. Es fa el silenci i el noi final­ment sen­ten­cia: “No me les han dema­nat mai.” La seva expressió sem­bla de pre­o­cu­pació. No sé si em vol avi­sar que no ho demani, que no sap si exis­tei­xen o si són al més pro­fund del con­ge­la­dor, però la seva mirada és sufi­ci­ent per fer-me desis­tir i demano unes clàssi­ques de l’àvia.

Ens arri­ben els plats. Petits. Molt petits. El plat de sar­di­nes té el pri­vi­legi de dir-se en plu­ral perquè n’hi ha més d’una, però no prou per recor­dar quin gust tenen al cap de mig minut. Les bra­ves podrien cabre en un cen­drer i el gas­patxo, pràcti­ca­ment en dos xar­rups. I les cro­que­tes de l’àvia… efec­ti­va­ment que diria ella, són per arris­sar turis­tes. Tot és petit, menys el preu.