Ni per entretenir

Se n’espera molt dels cara a cara elec­to­rals, però els resul­tats solen dece­bre totes les expec­ta­ti­ves. I el duel Sánchez-Feijóo de dilluns, l’etapa reina de la cam­pa­nya del 23-J, no va ser l’excepció. Intens i can­te­llut, va tenir els seus moments tea­trals, com ara el riure impos­tat o els ges­tos d’ofès de Sánchez davant dels atacs de Feijóo, o el cop d’efecte del gallec sig­nant davant les càmeres un pacte per com­pro­me­tre’s a dei­xar gover­nar el par­tit més votat. Molt tea­tre, i del dolent, amb guions pre­vi­si­bles i monòlegs repe­tits fins a l’exte­nu­ació. Ja no és només jugar amb dades dub­to­ses a con­veniència, inflar eslògans, dis­pa­rar insults gratuïts i mit­ges veri­tats enve­ri­na­des, bar­re­jar-ho tot i fugir d’estudi... és l’absència d’argu­ments sòlids per defen­sar el pro­jecte que repre­senta cadascú. Crec que l’error és espe­rar d’un cara a cara d’aques­tes carac­terísti­ques un inter­canvi que enri­queixi el debat polític o que dis­sipi dub­tes sobre, per exem­ple, els futurs pac­tes poste­lec­to­rals. La res­posta més clara la tenim en els fets i no en les parau­les cal­cu­la­des dels can­di­dats. Ja sabem fins on arri­ben les ali­an­ces oca­si­o­nals del PSOE o la dis­po­sició del PP a pac­tar amb Vox. Per a això no ens cal cap debat en prime-time. Ni tan sols per entre­te­nir-nos.