80. Límit de velocitat

Fins ara tenia una forta estima a la teva rodo­nesa. Vui­tanta dies era el que Jules Verne va cal­cu­lar per abraçar el meu pla­neta favo­rit; una edat octo­genària era el que em dona­ven d’espe­rança de vida; els vui­tanta van ser per a mi temps de joven­tut i de recu­pe­ració col·lec­tiva. Però des d’aquest any, bonic 80, ets emblema d’un país fre­nat. L’altre dia, mirava de pro­gres­sar en una auto­pista embus­sada, a uns 3,3 km/h de mit­jana, i tu vinga pas­sar encer­clat en ver­mell. Santa paciència. Uns dies després, a les onze de la nit també hi eres, tutor pesat, corcó pater­nal, trac­tant-me de menor d’edat. T’aca­baré per­dent el res­pecte, apre­ciat 80.

Els estu­dis que he con­sul­tat asse­gu­ren que no apor­tes cap estalvi de gasos, perquè el con­sum i la pol·lució depe­nen de les acce­le­ra­des i fre­na­des del motor, no pas dels teus poders màgics. Quan dei­xes de ser rao­na­ble, tam­poc no ens fas viure més segurs, perquè els con­duc­tors o s’ador­men o et des­a­fien, i els folls con­ti­nuen sent folls. Si a sobre t’ama­nei­xen amb peat­ges, ales­ho­res puges a la pri­mera divisió de xifra feri­dora.

Perquè una cosa és que Madrid ens vul­gui cas­trar les altes velo­ci­tats; una altra és que ens ho fem nosal­tres matei­xos –i pagant!–. Ho lamento, 80 esti­mat, però fas que em miri al mirall i no m’agradi; m’hi veig un punt age­no­llat, gai­rebé diria colo­nial. L’únic que se m’acut, ori­gi­nal com sóc, és sot­me­tre’t a referèndum i veure ales­ho­res qui és que corre com un espe­ri­tat.