L’àlbum familiar

Vui­tanta anys d’història d’una família giro­nina, des del 1870 fins al 1952, és el preciós regal en forma d’àlbum fotogràfic que ha rebut el Cen­tre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) - Arxiu Muni­ci­pal de Girona de les mans de Rosa Maria Roqueta, la filla de Camil Roqueta, un fotògraf ama­teur que a part de guar­dar amb cura foto­gra­fies de la vida dels seus pares, també en va fer mol­tes més pel seu compte d’allò que li interes­sava: l’excur­si­o­nisme, els viat­ges i evi­dent­ment la seva família. Són 532 foto­gra­fies col·loca­des amb cura en un lli­bre for­mat per set qua­der­nets de fulls, cosit a mà. Un lli­bre que en algun moment va ser nou, però que amb el pas del temps, com tot, va anar can­vi­ant. De la bellesa ini­cial va pas­sar a una bellesa més pro­funda, aque­lla que demos­tra que algú t’ha esti­mat, que ha pas­sat una vegada i una altra els teus fulls per poder reme­mo­rar el temps esmu­nyedís, una memòria plena de vida de la família que va cami­nar pel món abans que tu. L’àlbum suposa una tro­ba­lla excep­ci­o­nal perquè per­met des­co­brir mol­tes coses, no només de com era la vida en aque­lla època, sinó també de com va anar evo­lu­ci­o­nant la foto­gra­fia al llarg de vuit dècades. Setanta-una pàgines engan­xa­des i reen­gan­xa­des amb cinta adhe­siva, un objecte inert però ple de vides i de vida.

Lle­gint la notícia sobre la seva cessió és ine­vi­ta­ble pen­sar què dedui­ran els his­to­ri­a­dors del futur dels nos­tres àlbums fami­li­ars, si és que en queda algun de tan­gi­ble, ara que totes les foto­gra­fies són digi­tals i les guar­dem als mòbils. Aquesta satu­ració i vola­ti­li­tat de les imat­ges fa que les bana­lit­zem. Si a això s’hi afe­geix la tendència lògica a retra­tar només els aspec­tes més bonics de la rea­li­tat, pot­ser es tro­ba­ran un món com­ple­ta­ment ins­ta­gra­mit­zat. En l’altre extrem des­co­bri­ran els dia­ris i les notícies amb la cara menys ama­ble de la vida: les guer­res, les desi­gual­tats, la violència de gènere, el suïcidi en aug­ment, les catàstro­fes ambi­en­tals... A la franja grisa que hi ha entre­mig d’aques­tes dues visi­ons és on, ens agradi o no, vivim la nos­tra existència pri­vi­le­gi­ada, el nos­tre propi àlbum de records que anem cons­truint a mesura que les dècades van pas­sant.