Derelictes en mar

Aviat farà dos-cents trenta anys d’un nau­fragi històric, ino­bli­da­ble, per­pe­trat en aigües de Llançà. Tres naus: la fra­gata Pre­ci­osa, el ber­gantí Galgo i la gali­ota Santa Rufina, res­ta­ren enfon­sa­des a la mar. Catorze homes negats hi hagué, entre ells Diego de Fuen­tes, coman­dant de la dar­rera d’aques­tes embar­ca­ci­ons. Eren els temps de la Guerra Gran, con­tra la lla­vors nova República Fran­cesa. Es trac­tava, sem­bla, de con­que­rir Sal­ses i Per­pinyà, una vegada cai­gu­des ja les pla­ces de Ceret, Arles, Sant Llo­renç de Cer­dans i Vila­franca de Con­flent, amb el cas­tell de la Bella­guarda, i començant l’atac marítim, com­bi­nat amb l’exèrcit de terra, pels ports de Banyuls i Cot­lliure. El ves­pre del 22 de novem­bre del 1793 es pro­du­eix el tri­ple nau­fragi i les naus, arros­se­ga­des per un vio­lent tem­po­ral de xaloc, vent del sud-est, de cap de Creus, s’enfon­sen uns davant del cos­ter llançanenc o s’esta­ve­llen els altres con­tra els esculls de cap de Ras. De res van ser­vir les ànco­res. Eren vai­xells de fusta, amb pro­pulsió a vela major­ment. Josep Pla, que sem­pre és una referència, té pla­nes de gran calat sobre els dere­lic­tes. Comen­tava el mes­tre de Llo­friu casos de vai­xells enfon­sats a cap de Creus: el Box­hill, el Lla­niss­hen, el Doau­mont, el Tre­gas­tel... Dere­lic­tes, doncs, gan­xos traïdors per a les xar­xes cala­des, velles car­cas­ses al fons del fons. Enric Tri­lla, figue­renc, va publi­car el 1994 un interes­sant tre­ball, Nau­fra­gis a la mar de l’Alt Empordà, font on cal anar a beure una i altra vegada en par­lar d’aquests temes. Des d’anys i panys, se’ns parla de pregàries espe­ci­als, d’encan­te­ris i feti­lle­ries emprats pels nave­gants per tal de pro­pi­ciar mars favo­ra­bles i encal­ma­des. Tal vegada els tri­pu­lants, o els matei­xos capi­tans, dels vai­xells esmen­tats van obli­dar ora­ci­ons i sor­ti­le­gis en la tan com­pro­mesa situ­ació del nau­fragi immi­nent. Joan Coro­mi­nes expli­cava que anti­ga­ment molts mari­ners pen­ja­ven al pal més alt de la seva nau draps xops de sang mens­trual de la dona aimada, espe­rant que els durien vents favo­ra­bles. D’aquesta curi­osa senyera se’n deia maimó. Jaume Roig, al Lli­bre de les dones –mit­jan segle XV– es bur­lava de tot això: “Més al maymó / de les gale­res, / bon vent no espe­res”... Estra­nyes coses, aques­tes de la nos­tra mar, no?