Podríem copiar, no?

Aquests dies de vacan­ces, amb més temps per badar (quina llàstima que això de badar sem­bli que s’hagi de per­dre en l’entorn estres­sant en què ens hem acos­tu­mat a viure), m’agrada fixar-me en coses en què nor­mal­ment no paro atenció, jus­ta­ment perquè fora de les vacan­ces visc en un cons­tant “no hi arribo” (com molta de la gent que conec, sigui dit de pas­sada).

Fixar-me en coses sobre les quals nor­mal­ment no refle­xi­o­nes (però que les patei­xes a diari) m’ha por­tat a cons­ta­tar com de difícil és cami­nar per algu­nes de les ciu­tats o pobles del nos­tre entorn i que fàcil és, para­do­xal­ment, des­plaçar-se a peu per ciu­tats o pobles on el clima és molt més hos­til. Posem per exem­ple Platja d’Aro. Feia anys que no hi anava i aquest estiu hi he tret el cap. M’ha sem­blat igual que la dar­rera vegada però amb més pisos en cons­trucció, les matei­xes vore­res de rajo­les aixe­ca­des, les famílies de fora de les nos­tres comar­ques que “s’hi estan uns dies perquè els nens ado­les­cents puguin sor­tir de marxa” i ple de turis­tes de naci­o­na­li­tats diver­ses que no tenen cap mena d’escrúpol en entrar a les boti­gues sense samar­reta i men­jant. Esqui­var gent pel car­rer és un esport esti­val a les pobla­ci­ons cos­ta­ne­res giro­ni­nes, i sem­bla que aquest estiu et pots arri­bar a clas­si­fi­car per als mun­di­als, si com diuen les xifres tenim una allau de turis­tes. A Pd’A tenen una moda­li­tat pròpia: evi­tar la gent men­tre mires de no fer-te un esquinç, sal­tant esvo­rancs al terra, esqui­vant rajo­les aixe­ca­des per les arrels dels pins de les vore­res (que són tan estre­tes que una per­sona adulta en alguns llocs hi ha de pas­sar de per­fil) o pro­cu­rant no pati­nar per la pinassa que fa de catifa als rajols esquer­dats o tren­cats de molts car­rers. No sé com s’ho fan les per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda. A Girona, cami­nar pel Barri Vell també és una tasca com­pli­cada: a la invasió turística cal sumar-hi les rellis­ca­des, mal­grat que no hi ha pinassa, ja que les llam­bor­des (pre­ci­o­ses) no són fàcils per a ningú. Per això m’ha sorprès tant veure com en indrets estran­gers, on hi plou gai­rebé cada dia i a les vore­res hi ha més arbres que aquí, és sen­zill cami­nar-hi sense rellis­car, fins i tot pas­sant per damunt de plan­xes metàl·liques molles que ama­guen obres al sòl. I si copiéssim models que fun­ci­o­nen?