Pensem-hi...

Fa uns dies, par­ti­ci­pava en una sessió acadèmica en una aula uni­ver­sitària. Tot escol­tant el ponent, vaig fixar-me en els detalls pro­pis d’una aula en la qual es fa classe, es fan exàmens, es pre­sen­ten tre­balls. Vaig veure escrit en una de les pis­sar­res la frase següent: “La vida es dura y después te mue­res”. Aquesta frase em va sem­blar tre­men­da­ment pes­si­mista, em va entris­tir. No és el mis­satge que espe­rava tro­bar en un cen­tre amb una majo­ria abso­luta de joves que com­par­tei­xen estu­dis i pro­jec­ten el seu futur pro­fes­si­o­nal, humà. Amb una defi­nició tan des­en­can­tada de la vida, és pos­si­ble il·lusi­o­nar-se amb el futur, ni tan sols té sen­tit ima­gi­nar-lo?

La sentència reflec­teix un estat d’ànim des­es­pe­rançat, una visió de la vida que és força comuna avui dia. L’ésser viu és per­ce­but com un meca­nisme sense ànima que, sim­ple­ment, deixa de fun­ci­o­nar en algun moment. Dis­cu­tir-la adduint que “la vida és bella”, que la vida té sen­tit, podria fins i tot resul­tar fri­qui.

El pro­blema és que, efec­ti­va­ment, la vida és dura, i que al final et mors. Però aquesta no és tota la veri­tat. La natura ens diu que la vida és un bé pre­uat. La vida fuig de la mort, els vivents bus­quen mane­res de sobre­viure i ho acon­se­guei­xen de mol­tes mane­res dife­rents amb una diver­si­tat admi­ra­ble d’estratègies per cons­truir el futur. En clau humana, Vio­leta Parra ens recorda, amb el seu cant Gra­cias a la vida, la neces­si­tat de feli­ci­tat, de pau, d’amor que omple de sen­tit la vida de les per­so­nes, mal­grat les difi­cul­tats.

El poeta José Agustín Goy­ti­solo, en el poema Pala­bras para Julia (que can­tava el seu amic Paco Ibáñez de manera magis­tral, com­mo­ve­dora) avisa la seva filla que es tro­barà amb moments de fos­cor. “Te sen­tirás acor­ra­lada, te sen­tirás per­dida o sola, tal vez querrás no haber nacido. Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto...” Però l’anima a no fer cas dels que neguen el sen­tit de la vida i li demana que recordi les parau­les que li dedica: “La vida es bella, ya verás, como a pesar de los pesa­res, tendrás ami­gos, tendrás amor...”

Com el poeta, hem de con­tri­buir a superar la des­es­pe­rança. El poeta ens dona una pista: els amics, l’amor, ens par­len d’espe­rança i de con­fiança en el futur. Però, podem creure’l, el mis­satge dels poe­tes, quan se’ns diu que el pla­neta té data de cadu­ci­tat i, també, que la feli­ci­tat s’acon­se­gueix amb una bona cer­vesa, una bossa de pata­tes xips o un viatge al Carib?

La soci­e­tat no ens ofe­reix ara recur­sos sufi­ci­ents per poder bas­tir aquest horitzó espe­rançador. Escar­men­tada dels dog­ma­tis­mes que jus­ti­fi­ca­ren els des­as­tres de les guer­res del segle XX, des­con­fia de la raci­o­na­li­tat, defuig el debat i el subs­ti­tu­eix per la pro­pa­ganda: qual­se­vol relat val si con­venç, no hi ha veri­tat que el fona­menti. Com a reacció, la sos­pita que ens poden pren­dre el pèl (les fake news) empeny a bus­car jus­ti­fi­ca­ci­ons en evidències mate­ri­als que aca­ben, com hem vist, defi­nint la per­sona pel fet de ser mor­tal . Des d’aquesta pers­pec­tiva la dimensió per­so­nal, que per­met un pro­jecte de vida, la que ens fa feliços i s’expressa en la poe­sia, la cre­ació artística i científica, no hi tin­dria cabuda.

Hem d’esmo­lar el sen­tit crític per des­triar els mis­sat­ges certs, els que s’adre­cen a per­so­nes que reco­nei­xen el valor de tot el que ens fa sen­tir vius, i rebut­jar els que mani­pu­len. Com que la mort no és una bona des­cripció de la vida, hem de jugar a favor de l’amis­tat, de l’amor, creure-hi.

El poeta diu a la seva filla: “Tu des­tino está en los demás, tu futuro es tu pro­pia vida, tu dig­ni­dad es la de todos. Otros espe­ran que resis­tas, que les ayude tu alegría, tu canción entre sus can­ci­o­nes.” Ens reco­nei­xem humans en aquest com­par­tir pro­jec­tes de futur, difi­cul­tats i ale­gria, en aquesta con­fiança que ens fa anar més enllà del que pensàvem, trans­cen­dir el dia a dia. D’aquesta con­fiança se’n pot dir espe­rança, és veri­tat perquè anhela justícia.

Ara no és el moment de dis­cur­sos perquè s’han fet malbé les parau­les, cal apren­dre dels que han fet de la vida un bé preciós. En tenim molts exem­ples, com­panys amb els quals hem fet camí, com Jaume Botey, com Arcadi Oli­ve­ras; Jesús de Nat­za­ret és també una referència plena de sig­ni­fi­cat en el nos­tre con­text cul­tu­ral mal­grat que ara no sigui cristià.

És ben dife­rent veure la mort des d’aquesta pers­pec­tiva de vida que veure la vida des de la pers­pec­tiva de la mort!