El barqueig

L’estiu de fa cent anys hi havia sis bar­ques de rem de llo­guer a l’estany de Banyo­les. Les matei­xes que vaig comp­tar fa una set­mana dis­po­sa­des en el seu bres­sol de la posta de sol d’un blau ceruli que no acon­se­guia apa­gar el per­fil de l’església de Santa Maria de Por­que­res, al cen­tre de la postal. Les sis bar­que­tes des­ta­ca­ven pel blau ultra­mar amb què els res­pon­sa­bles de la con­cessió pin­ten periòdica­ment el seu inte­rior. Com si fos una bar­queta de pes­ca­dor que no és, recor­da­tori de la marina que no és. Un blau mari­ner que tam­poc és el color d’unes aigües que sem­pre tiren al verd clar, perquè es trans­pa­renta el fons, de llot i de líquens, on encara hi senyo­reja la carpa que pels banyo­lins mai ha estat inva­sora, més aviat un ele­ment nos­trat, propi de l’ima­gi­nari local, d’un bes­ti­ari fantàstic.

Bar­que­jar pre­dis­posa al fes­teig. Bar­que­jar era símptoma de dis­tinció social en aque­lla Banyo­les del 1923. D’enlles­tir un con­vit, una boda, una ale­gria amb una pas­se­jada en barca. El 1884, el far­macèutic Pere Alsius i mossèn Simon van pas­se­jar amb barca per l’estany de Banyo­les mossèn Cinto Ver­da­guer. També pro­pi­cia lle­gen­des, com la dels nuvis i el ram que sura per l’ani­ver­sari en algun conte per no dor­mir expli­cat en una nit amb ganes de témer els morts i no els vius. I il·lumina escrip­tors : Jordi Lara i Car­lota Gurt ves­tits com si fos­sin a Howard’s End i s’hagues­sin tras­lla­dat, no en un llac suís, sinó en els canals civi­lit­zats de Cam­bridge bar­que­jant com dos intel·lec­tu­als després d’escol­tar Vir­gi­nia Woolf bus­cant un lloc on escriure o bus­cant un lloc per fugir del món. Bar­que­jar té més d’abandó con­tro­lat, de cor­re­dissa de diu­menge a la tarda en zona de con­fort, que d’aven­tura. Les sis bar­que­tes de l’estany són la postal de l’estiu, de la pri­ma­vera, de l’hivern i la tar­dor. D’un arti­cle d’agost bucòlic que mira a estius pas­sats per fer supor­ta­ble l’actual. Bar­que­jar no és com­pe­tició espor­tiva ni neces­si­tat per viure; és plaer. És res­pec­tar un entorn natu­ral mal­trac­tat pel foras­ter que on hi ha canyis­sos pro­te­gits hi veu una pis­cina natu­ral on des­ple­gar un batalló de flo­ta­dors d’uni­corns roses de plàstic o peda­lar a l’aigua amb bici­cle­tes sor­ti­des d’un invent del TBO.

Posem-nos el capell i bar­que­gem a l’hora blava.