Desesperació del PP

Nego­ciar la pos­si­ble inves­ti­dura amb l’espe­rança que un o diver­sos dipu­tats trànsfu­gues et puguin garan­tir els suports que et fal­ten per ser pre­si­dent espa­nyol, com sem­bla que vol­dria el PP, no sem­bla la millor manera d’arri­bar a La Mon­cloa. El trans­fu­guisme és una pràctica nefasta con­tra la qual els par­tits es van con­ju­rar el 1998 i que ha donat epi­so­dis ver­go­nyo­sos en la història recent com ara el que es va viure el 2003 a l’Assem­blea de Madrid. Perquè el trànsfuga deixa enrere les sigles per les quals s’ha pre­sen­tat per rebre alguna con­tra­par­tida de la for­mació a la qual acaba bene­fi­ci­ant. És un exem­ple d’anti­política i de mal ser­vei als ciu­ta­dans. Apel·lar a aquesta pràctica, encara que sigui amb insi­nu­a­ci­ons, és una prova més de la des­es­pe­ració dels popu­lars.