Un vent de canvi

A vega­des els grans debats, com ho és la rellevància del femi­nisme, no aca­ben de surar, fins que explo­ten mediàtica­ment i popu­lar­ment. Els mars de fons que fa anys que es tre­ba­llen xer­rada a xer­rada, lli­bre a lli­bre, con­versa a con­versa, aga­fen una dimensió colos­sal, tot d’una. Aquests dies estem tenint un rebom­bori espec­ta­cu­lar, coses del fut­bol, que ja sabem que irra­dia de forma expo­nen­cial els con­flic­tes (cal apro­fi­tar-ne la dimensió, sens dubte). I sí, s’han escrit milers de posts i tuits, s’han fet tertúlies, els grups de What­sApp en van plens, arti­cles i tertúlies sense atu­ra­dor; el petó forçat d’un diri­gent del fut­bol a una fut­bo­lista ha estat el tema prin­ci­pal de con­versa, no només a escala local, sinó també amb un fort pes inter­na­ci­o­nal.

En gene­ral, hem pogut evi­den­ciar bas­tant una­ni­mi­tat en l’esperpèntic –per ser suaus– com­por­ta­ment del pre­si­dent de la Reial Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol: pel petó forçat en si mateix, pel com­por­ta­ment fat­xenda, per no saber dema­nar perdó d’una forma sin­cera; en resum, per seguir el manual del mas­clista, que ni se sap com­por­tar ni sap rec­ti­fi­car. És cert que tots som fills d’un moment, que el con­text ens con­di­ci­ona, que venim d’on venim, que en gran part som el que hem vis­cut. És cert que, ine­vi­ta­ble­ment, tots caiem en acti­tuds –almenys– micro­mas­clis­tes, que encara hem d’aca­bar d’arra­co­nar. Costa fer net, crear un marc social on el patri­ar­cat sigui història i no una pet­jada lamen­ta­ble que, en gene­ral, si ets home et molesta, i si ets dona, et molesta molt més, perquè t’afecta en pri­mera per­sona.

Sí, tot això és cert, però és inde­fu­gi­ble enten­dre que cal avançar i que cal avançar ràpid cap a una soci­e­tat nor­mal, on dei­xem de llui­tar per obvi­e­tats: la igual­tat d’opor­tu­ni­tats i de drets. En una entre­vista a Vilaweb de 2018 a la Marta Segarra li pre­gun­ta­ven què era allò que unia el femi­nisme teòric con­tem­po­rani i deia: “Crec que seria eli­mi­nar les desi­gual­tats pro­fun­des que hi ha al món per motius de gènere-sexe o de sexu­a­li­tat; i el fet que aquests no es poden dis­tin­gir de fac­tors dis­cri­mi­na­dors que hi són inter­se­cats, com ara la raça o la classe social. La urgència del femi­nisme és cons­truir un món més «habi­ta­ble», com diu Donna Haraway, on totes les vides siguin «vivi­bles», en parau­les de Judith But­ler.”

Aquest epi­sodi que estem vivint aquests dies ha estat molt eloqüent –sol pas­sar quan alguna cosa emer­geix amb força a l’escena pública– per veure com ens posi­ci­o­nem com a soci­e­tat. Algu­nes han estat molt clares (les fut­bo­lis­tes, sobre­tot), alguns han estat molt callats (els fut­bo­lis­tes, en gran majo­ria), alguns clubs han fet comu­ni­cats rotunds i d’altres com el FC Bar­ce­lona no han sabut repre­sen­tar allò del més que un club, amb una posició poc ferma i radi­cal, una llàstima i una decepció. I és que com més gent es mulla i ho fa amb fer­mesa, més fàcil és apro­fun­dir en les trans­for­ma­ci­ons soci­als i ser capaços d’una cosa tan sen­zi­lla i tan com­pli­cada, com afir­mava la Donna Haraway, de “cons­truir un món més habi­ta­ble” que no és poca cosa...

La part bona de tota aquesta història espe­rem que sigui l’apre­nen­tatge. Serà més fàcil posar fi a l’abús de poder d’homes que es cre­ien amb barra lliure? Sí, mal­grat que això no sig­ni­fi­carà que demà pas­sat vis­quem en un lloc on les injustícies no exis­tei­xen: els can­vis soci­als són lents, encara que, com hem vis­cut aquests dies, tin­guem ona­des gegan­ti­nes d’estu­por i de denúncia. En resum, allò més impor­tant, allò pro­fund i que pot arre­lar és la trans­for­mació men­tal i de con­ducta de molts homes i la consciència, cada cop més deci­dida, de mol­tes dones. L’espe­rança és que les acti­tuds mas­clis­tes s’arra­co­nin i min­vin d’una forma sig­ni­fi­ca­tiva, que aques­tes siguin pena­lit­za­des i, soci­al­ment, rebut­ja­des de forma categòrica. L’espe­rança és que el femi­nisme no sigui una tendència, ni acabi buit de con­tin­gut per l’ús comer­cial, o perquè molta gent s’hi sumi per nete­jar la consciència, sinó que sigui un motor cen­tral de canvi, que con­tinuï fent-nos pen­sar, que ens posi davant del mirall, que ens molesti i ens qüesti­oni, que ens faci modi­fi­car con­duc­tes, que ens faci millors, que sigui un vent que no s’aturi, perquè queda molta feina per fer. No hem d’obli­dar que un petó forçat és una petita mos­tra del que vivim cada dia.