Aleix Espargaró

Deu ser per l’edat que un té tendència a valo­rar les ges­tes dels vete­rans, la capa­ci­tat de man­te­nir-se entre els millors un cop superat el zenit com­pe­ti­tiu. Per això sap greu que Dani Pedrosa ho deixés córrer abans d’hora perquè l’estàndard de pilot de MotoGP exi­gia un múscul, uns qui­los i unes hores de gimnàs que ell (menys d’1,60 m i pes en pro­porció) no tenia i no es podia adap­tar a aque­lles motos. Pedrosa era un pilot de ritme, de metrònom, i no de cos a cos o d’avançaments. Aleix Espar­garó té 34 anys, és un tros de pilot i de per­sona (1,80 m), però mai no havia gua­nyat gaire res en el mun­dial fins que va arri­bar a MotoGP i va per­se­ve­rar en l’equip més modest del mun­dial, Apri­lia, i set tem­po­ra­des després recull els resul­tats. La seva doble victòria en el GP de Cata­lu­nya és de les que donen un plus a l’afi­ci­o­nat entès que ha pagat l’entrada. Tot­hom sap que Espar­garó ha de gua­nyar així: avançant els més lents perquè és més ràpid i esca­pant-se perquè té capa­ci­tat de fer vol­tes més de pressa. Impla­ca­ble, en mode metrònom, com Pedrosa.

Aleix Espar­garó és el germà gran de Pol i durant molts anys ha que­dat eclip­sat per la dimensió i les expec­ta­ti­ves de qui va ser campió del món de Moto2 aquell 2013 ino­bli­da­ble amb el tri­plet de títols cata­lans (Marc Márquez en MotoGP i Mave­rick Viñales en Moto3). És entre arris­cat i irreal pro­nos­ti­car que pugui llui­tar pel títol amb les lle­bres de Ducati, però encara té temps de fer posar la pell de gallina als que hi ente­nen.

A banda –i no és un fet menor– Aleix Espar­garó és un espor­tista amb com­promís. Amb les cau­ses dels drets humans i amb les dels pobles, sin­gu­lar­ment el seu, Cata­lu­nya. Allò que sem­pre dema­nem en la inti­mi­tat que facin els que estan per sobre del bé i del mal –que par­lin, que es mullin– i que, amb l’excusa que ells només són espor­tis­tes, costa tant de tro­bar.