Per arribar allà mateix

A diferència del que havia pas­sat l’ante­rior legis­la­tura, l’atzar ha vol­gut que els dipu­tats de Junts pas­sin a sumar-se al con­junt de repre­sen­tants inde­pen­den­tis­tes, no només cata­lans, que fins ara havien pogut con­di­ci­o­nar la gover­na­bi­li­tat de l’Estat. La caram­bola ha obli­gat aquesta for­mació a aban­do­nar l’habi­tual retòrica per posar-se a par­lar amb la vice­pre­si­denta espa­nyola i inten­tar treure pos­si­bles con­tra­par­ti­des d’un hipotètic suport a la inves­ti­dura. Durant els dar­rers anys, la força elec­to­ral de l’inde­pen­den­tisme ha ser­vit per arren­car de l’exe­cu­tiu espa­nyol algu­nes mesu­res que difícil­ment hau­ria impul­sat per volun­tat pròpia: des de l’indult als pre­sos polítics cata­lans fins a la reforma del Codi Penal per limi­tar la seva uti­lit­zació amb fina­li­tats polítiques, pas­sant per una major presència del català al món audi­o­vi­sual. Ara, mal­grat haver sofert una dava­llada elec­to­ral, el movi­ment té una nova opor­tu­ni­tat per fer pas­sar per caixa a Pedro Sánchez i els seus socis, tot i que encara hem de veure amb quina habi­li­tat es juguen aques­tes car­tes. Sigui com sigui, hem obser­vat un gir en deter­mi­na­des acti­tuds. Con­cep­tes que abans eren objecte de burla i de menys­preu amb sorna, ara pas­sen a pro­nun­ciar-se amb solem­ni­tat: “rela­tor”, “amnis­tia” o “medi­ació” són alguns exem­ples d’una llarga llista. El que abans es ridi­cu­lit­zava, ara és una gran con­tra­par­tida, l’hòstia amb pati­net. Entre­mig s’ha anat per­dent un temps molt valuós entre retrets i mofes, amb el con­següent des­gast entre les bases, en gran part far­tes de la mala maror i la cons­tant remor de fons. Una part dels mals resul­tats elec­to­rals es pot expli­car per això i, si se seguís per aquest camí, podria ser que no hi hagués una nova opor­tu­ni­tat per collar, patint una con­demna a la irre­llevància. Pot­ser aquest cop s’haurà après la lliçó que, per arri­bar allà mateix, no calia donar tan­tes vol­tes.