Una música, moltes lletres

Cata­lu­nya va tor­nar a viure ahir una Diada fes­tiva, rei­vin­di­ca­tiva, mul­ti­tu­dinària i espe­ci­al­ment polisèmica. El movi­ment naci­o­nal que impulsa el país cap a la recu­pe­ració de la seva plena sobi­ra­nia, per auto­go­ver­nar-se, per deci­dir la seva relació amb l’Estat espa­nyol o per inde­pen­dit­zar-se’n té una tra­dició, un recor­re­gut i una massa crítica que no es mesura per unes xifres d’assistència sem­pre con­jun­tu­rals i inter­pre­ta­bles, sinó per la seva per­sistència, per la seva volun­tat de ser i per la seva trans­ver­sa­li­tat. La Diada d’ahir va tor­nar a expo­sar aquests matei­xos valors, amb molta gent al car­rer i molta gent vivint-ho des de casa, uns cri­dant i altres xiu­xi­ue­jant, uns aplau­dint dis­cur­sos i altres ballant al so dels tam­bors, uns assa­bo­rint l’ambi­ent i altres deba­tent el que cal fer, uns aga­fant el pac sen­cer (mani­fes­tació i acte polític) i altres, molts, estal­vi­ant-se la segona part. Trans­ver­sa­li­tat en les for­mes i trans­ver­sa­li­tat en el fons. Durant la dècada prèvia al referèndum del 2017, l’horitzó, l’objec­tiu, el full de ruta i el carisma dels lide­rat­ges polítics i soci­als van gene­rar un fort cor­rent cen­tral que va faci­li­tar viure aquesta trans­ver­sa­li­tat amb una estratègia com­par­tida i una uni­tat d’acció.

Després de l’1-O, l’horitzó no ha can­viat; l’objec­tiu, tam­poc, però la repressió i el blo­queig polític van esmi­co­lar el full de ruta, els lide­rat­ges i la uni­tat d’acció. La música de la Diada és, i ahir en vam tenir una nova demos­tració, la volun­tat de recu­pe­rar la plena sobi­ra­nia, exer­cir el dret a l’auto­de­ter­mi­nació, deci­dir quina és la millor eina perquè aquest país i tota la seva gent puguin pro­gres­sar com merei­xen. Però de lle­tres, cadascú canta la seva. Uns par­len d’amnis­tia i altres ni l’esmen­ten. Uns se cen­tren a nego­ciar la inves­ti­dura de Pedro Sánchez per fer camí i altres només volen nego­ciar la inde­pendència. Uns aspi­ren al fet que Espa­nya acce­deixi a acor­dar un referèndum i altres no es mouen de l’1-O i volen que se’n reco­ne­gui la legi­ti­mi­tat. Uns dema­nen que els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes es posin d’acord i vagin a l’una i altres, l’ANC, anun­cien una llista cívica en les pròximes elec­ci­ons al Par­la­ment, un quart par­tit. Avui tot­hom lle­girà la Diada segons la seva estratègia, però la rea­li­tat que ense­nya és la d’un país que vol ser i vol deci­dir, però con­ti­nua sense tenir ni l’estratègia ni el lide­ratge capaços de por­tar la nau a port.