Maradona arreu

Segona i dar­rera entrega de les vacan­ces a Nàpols, que, si em volen creure, dona­rien per molt més. Però tam­poc cal abu­sar. Un cop cons­ta­tada la nor­ma­lit­zació del caos cir­cu­la­tori de la ciu­tat ita­li­ana i el con­cepte tan pecu­liar i dife­rent que tenen sobre la neteja de car­rers i pla­ces, l’altre gran aspecte que cal des­ta­car de la capi­tal de la Campània és la seva devoció indis­cu­ti­ble al fut­bol. Bé, més con­cre­ta­ment al seu equip i, si encara volem ser més pre­ci­sos, al juga­dor Diego Armando Mara­dona, que no va néixer a Nàpols però que sem­bla que això no té ni la més mínima importància. Mara­dona, i crec no equi­vo­car-me, està més repre­sen­tat a la ciu­tat que qual­se­vol sim­bo­lo­gia catòlica en una població on, d’esglésies, cape­lles i sants, n’hi ha de sobres. És pre­sent arreu i d’una manera heroica, guer­rera, vic­to­ri­osa... Et tro­bes el ros­tre del Pibe de Oro a façanes i car­tells, ban­de­res i amu­lets, altars i comerços i fins i tot a les eti­que­tes de pro­duc­tes tan autòctons com ara la pasta i el vi negre. Mara­dona s’ha con­ver­tit pels napo­li­tans en un símbol com­pa­ra­ble ja no pas als déus antics d’un pas­sat gloriós, sinó en una icona que els repre­senta molt més que el pre­si­dent, la pri­mera minis­tra o el mateix papa de Roma. El juga­dor, ja tota una estre­lla ascen­dent, va fit­xar el 1984 per un equip modest d’una ciu­tat pobra a qui va retor­nar amb èxits i copes la seva devoció sense límits. Nàpols i els napo­li­tans, encara avui, veuen Mara­dona com l’evidència que els som­nis es com­plei­xen, mal­grat que l’ídol acabés dege­ne­rant en escàndols de dro­gues, alco­hol i coque­te­jos amb la màfia. Aquest estiu, els car­rers de la ciu­tat seguien curulls de gar­lan­des dels colors blau cel i blanc de l’equip de fut­bol que s’havia pro­cla­mat gua­nya­dor de la lliga a prin­ci­pis de maig i que havia fet escla­tar de joia els afi­ci­o­nats. No n’hi havia per menys. Feia 33 anys que espe­ra­ven aixe­car el títol després que l’últim cop l’acon­se­guis­sin amb Mara­dona en l’equip. La cele­bració va ser memo­ra­ble, diuen, i el record pel juga­dor més esti­mat i enyo­rat, també.