El passat no ha marxat mai

Qua­ranta-vuit anys han hagut de pas­sar perquè una víctima de tor­tu­res poli­ci­als durant el fran­quisme hagi pogut decla­rar en un jut­jat espa­nyol. La dada podria ser pun­tual i no anar més lluny de la pura anècdota. Malau­ra­da­ment és només la punta de llança d’una actu­a­li­tat en blanc i negre que recu­pera el dis­curs bèl·lic, sacra­litza la uni­tat del ter­ri­tori i crida a la mobi­lit­zació con­tra allò que pre­veu la democràcia però que no agrada. Per­so­nat­ges sinis­tres com José Maria Aznar cla­mant perquè els muy españoles pren­guin els car­rers con­tra una hipotètica amnis­tia posen en dubte, un cop més, que aque­lla tran­sició del 75 fos tan modèlica com ens van ven­dre. Ara, que va dei­xar el país lli­gat i ben lli­gat al seu gust, d’això, no n’hi ha cap dubte.