La família no ho és tot

El 16 de setem­bre del 1948 un noi es va pre­sen­tar a la comandància de la Guàrdia Civil de Cam­pro­don per denun­ciar la des­a­pa­rició de Jaume Sala Blanch, veí de Moi­xons, en aquell moment un agre­gat del terme muni­ci­pal de Beget. Durant un mes, els homes de la con­trada, la Guàrdia Civil, el some­tent i els car­ra­bi­ners van ras­tre­jar bos­cos, camps, tor­rents i oba­gues, fins que el 18 d’octu­bre, al clot ano­me­nat Bac de la Boi­xeda, al terme de Molló i a sis-cents metres de can Pujol, va aparèixer el cos d’un home ven­tre avall i ocult per les fulles, amb el cap des­tros­sat i en avançat estat de des­com­po­sició. Final­ment havia apa­re­gut l’hereu de la gran casa pai­ral que con­tro­lava l’here­tat. Tot­hom es va pre­gun­tar qui havia mort en Jaume. Després d’unes pri­me­res inda­ga­ci­ons, la Guàrdia Civil va dete­nir el germà, Joan Sala Blanch; l’esposa del mort, Emília Sala Ubach; el veí Pau­lino Sala Vila, de 20 anys, sol­ter, llau­ra­dor; el mosso de la casa Juan Melenchón Rodríguez, i els pares, Joan Sala Coma i Mag­da­lena Blanch Puxeu, van ser inter­ro­gats. Quan l’any 1985 la Carme Vinyo­les va pujar a Beget per conèixer el cas, en tot moment la va acom­pa­nyar un home d’edat que li va reco­ma­nar que no l’esmentés a l’arti­cle, ja que tot i que havien pas­sat trenta-vuit anys del fet, el podrien reconèixer, la qual cosa li podria gene­rar com­pli­ca­ci­ons, ja que tant a Beget, com a Roca­bruna, Molló o Cam­pro­don es recor­dava, amb molta estra­nyesa i no poc mis­teri, el cas de tota una família con­fa­bu­lada per matar el fill, l’espòs, el germà, l’amo i l’amic, en Jaume, que tenia trenta anys.

Ens van expli­car que a la masia on vivia la família, el pare, en Joan Sala, era un home cepat, donat a la feina forta i sense por a les adver­si­tats, i a qui conei­xien com el Matxo, men­tre que la mare, la Mag­da­lena, d’aspecte escar­ran­sit i insig­ni­fi­cant, però dotada d’una ener­gia extra­or­dinària, era la Mula. L’hereu, en Jaume, tran­quil i repo­sat, estava casat amb l’Emília, nas­cuda a can Llosa, ambi­ci­osa i valenta per a la feina, que va tro­bar en el germà petit, en Joan, el con­sol sexual i anímic que no li ofe­ria el gran.

La inves­ti­gació feta per la Carme dife­ria de la que ini­ci­al­ment va pre­sen­tar la Guàrdia Civil, ja que si aquesta asse­gu­rava que la bata­lla fra­tri­cida s’havia produït al coll de la Boi­xeda, entre Beget i Roca­bruna, els veïns que recor­da­ven la tragèdia asse­gu­ra­ven que en la con­xorxa hi havia par­ti­ci­pat tota la família, tant els pares, que con­si­de­ra­ven que en Jaume era un poca sang incapaç de donar un futur a la masia; l’Emília, la dona infeliç que es con­so­lava, a part d’en Joan que volia ser l’hereu, amb altres nois de la con­trada, com en Pau­lino, i que­dava el mosso, en Juan, ser­vent fidel al segon de la casa que l’acom­pa­nyava tant a la feina com en la diversió. Era diu­menge i els homes havien anat a pas­sar la tarda a Roca­bruna. Quan tor­na­ren a casa, la Mag­da­lena havia pre­pa­rat el sopar i va ser allà, a la taula, asse­gut a l’escó, on en Jaume va rebre un cop sec i con­tun­dent ven­tat pel seu germà amb una barra de ferro que li va des­tros­sar el crani. Sense saber què fer amb el cos, es van plan­te­jar cre­mar-lo al forn, però el Matxo va dir que no, que “el pa se’n sen­ti­ria”, i final­ment van optar per por­tar-lo a fora i llençar-lo a l’avenc del Bac de la Boi­xeda, on el van tro­bar. Cele­brat el judici, en Joan va ser con­dem­nant per fra­tri­cida; en Pau­lino, en Juan i l’Emília, com a còmpli­ces, i al Matxo i la Mula els va sal­var l’edat.