Una riquesa “penjada”

Quina cosa més trista, veure que la fruita ha madu­rat i con­ti­nua a l’arbre! La collita “obli­dada” és pot­ser encara més lamen­ta­ble que la manca de collita. Perquè l’apa­rició de la poma o de la figa entre les fulles de l’arbre, té un caràcter de mis­teri anual, de festa, que sem­pre ha tin­gut un lloc en l’existència secu­lar de l’home; l’home deixà de ser caçador per con­ver­tir-se en colli­dor, i collir la fruita –cada fruita al seu temps– era tan obli­gat com lle­var-se de bon matí i anar a dor­mir en fer-se fosc.

A mol­tes zones de Mallorca, l’amet­lla encara és a l’arbre, perquè el cost de collir-la no com­pen­sa­ria, diuen, els bene­fi­cis de ven­dre-la.

És una situ­ació que al Prin­ci­pat es pro­du­eix de tant en tant, quan es tracta d’un fruit la recol·lecció del qual s’ha de fer d’una manera arte­sana. Això de “no sor­tir a compte” reco­llir la fruita és un feno­men sig­ni­fi­ca­tiu d’on hem anat a parar en el procés de degra­dació de la vida cam­pe­rola. Els sous dels cam­brers d’hotels mallor­quins han de ser equi­pa­ra­bles als dels colli­dors d’amet­lles? Però ja no és una pura qüestió econòmica: és que algú té interès a bus­car feina fora dels grans xucla­dors que són les zones turísti­ques?

La veri­tat és que a Mallorca l’amet­ller no comença a tenir importància fins fa un cen­te­nar d’anys i el seu con­reu es duu a terme d’una manera en gene­ral força impro­vi­sada. Si con­si­de­rem la quan­ti­tat d’amet­llers que hi ha als Països Cata­lans –espe­ci­al­ment al País Valencià; d’altra banda, el mer­cat de Reus exporta anu­al­ment al vol­tant del 25 per cent del comerç mun­dial d’amet­lles– és de dol­dre que aquesta riquesa es trobi tan poc atesa. El cas de Califòrnia és il·lus­tra­tiu: només amb un cinc per cent mun­dial d’amet­llers, ja pro­du­eix un 10 per cent. S’està per­fec­ci­o­nant, doncs, la pro­duc­ti­vi­tat, que és el que pot sal­var la soci­e­tat agrícola.

Davant mani­fes­ta­ci­ons més espec­ta­cu­lars, es parla molt poc de la revo­lució de l’agri­cul­tura, una de les més deci­si­ves i apas­si­o­nants del nos­tre segle; als camps cali­for­ni­ans s’està sem­brant un futur con­tra la rutina, con­tra la fam i con­tra la fruita aban­do­nada a l’arbre. Men­tres­tant, a nosal­tres el camp no ens dóna “ren­di­ment”. La pla­ni­fi­cació agrària de l’Estat ha rellis­cat per damunt dels anys, i ara hem de con­fiar que les con­se­lle­ries d’Agri­cul­tura de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons facin algun mira­cle d’urgència abans no se’ns aca­bin els amet­llers.