‘Pinganillo’ d’estat

L’Estat espa­nyol no s’ha tren­cat per l’ús de dife­rents llengües al Congrés dels Dipu­tats. L’estudi per a l’ampli­ació de les llengües ofi­ci­als a Europa no sem­bla amenaçar tam­poc la inte­gri­tat del con­ti­nent. Tot con­ti­nua igual o pit­jor, no per l’ús del català, el basc i el gallec, sinó pel mas­clisme de la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol, per exem­ple, que per­se­gueix les espor­tis­tes d’elit entre la ver­go­nya inter­na­ci­o­nal. L’Estat espa­nyol és així de carca, fals i cínic. Han hagut d’estar collats per l’aritmètica par­la­mentària per reconèixer el plu­ri­lingüisme, que hau­ria de ser una riquesa en lloc d’una murga de cessió. No menys­tin­guem, però, el pas enda­vant o cap a la super­vivència per al català quan trenca alguna bar­rera, en aquest cas, per fer política, igual que fa anys va tren­car-ne en ciència o edu­cació, i ara té pen­dent superar la de la tec­no­lo­gia. Europa no ha com­prat, però, les pres­ses del PSOE per a la inves­ti­dura, entre la tra­di­ci­o­nal recança a faci­li­tar la vida als altres estats si no són el propi, i la con­tra­dicció de voler ofi­ci­a­lit­zar unes llengües menys­pre­a­des pels res­pec­tius governs de l’Estat espa­nyol durant dècades. No serà fàcil convèncer els 27, però sem­pre hi ha alguna moneda de canvi per tor­nar, entre els estats, o algun suport per bus­car de l’Estat en una seu comu­nitària. Més històrica i tensa ha estat l’ofi­ci­a­li­tat al Congrés. La caverna mediàtica no para de recor­dar-nos com d’indig­nant és renun­ciar la llen­gua comuna, o el cost dels auri­cu­lars, els tra­duc­tors i el pin­ga­ni­llo, un apa­rell mal vist a Espa­nya, pot­ser perquè són poc de llengües. Això sí, ningú qüesti­ona el cost que tindrà una inves­ti­dura que se sap fallida com la de Feijóo, que el rei con­voca sabent que no anirà enlloc. I encara menys, dema­nen res­pon­sa­bi­li­tats a Felip VI per acce­le­rar la inves­ti­dura o la repe­tició elec­to­ral, obvi­ant el seu paper polític, en teo­ria arbi­tral, que entre d’altres pres­si­ona o obliga els par­tits que inten­ten pac­tar a acce­le­rar acords com­ple­xos com el de les llengües o, ja no diguem, el de l’amnis­tia.