Opinió

L’amnistia

“Si no s’atorga l’amnistia és, senzillament, perquè no es vol. Amb l’absoluta necessitat d’un treball d’orfebreria en l’eventual redacció de la llei si no es vol que els jutges se la carreguin, que ganes de fer-ho no en faltaran pas

És cons­ti­tu­ci­o­nal l’amnis­tia? L’espai periodístic assig­nat m’enco­ti­lla a una síntesi poc propícia per a una intel·ligi­bi­li­tat plau­si­ble. No obs­tant això, s’haurà d’inten­tar.

Els que pro­cla­men la seva incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat, es fona­men­ten en:

A. Que no ve expres­sa­ment auto­rit­zada per la Cons­ti­tució.

B. Que com­porta una desau­to­rit­zació del poder judi­cial, per invasió del seu àmbit com­pe­ten­cial exclu­siu i exclo­ent. C. Que dina­mita el prin­cipi d’igual­tat de l’art. 14 de la CE, per tal com com­porta un pri­vi­legi per a uns ciu­ta­dans (els bene­fi­ci­ats per l’amnis­tia), en detri­ment d’altres (els con­dem­nats al com­pli­ment de la pena).

D. Que l’amnis­tia pol­vo­ritza la màxima jurídica sobre que qui pro­hi­beix el menys, pro­hi­beix el més. I atès que la Cons­ti­tució pro­hi­beix els indults gene­rals, que és el menys, s’ha d’enten­dre pro­hi­bida l’amnis­tia, que és el més.

E. Que l’amnis­tia només és pro­ce­dent en supòsits de canvi de règim polític.

Ana­lit­zem-ho, doncs.

A. Que no figuri expres­sa­ment auto­rit­zada en la Cons­ti­tució és irre­lle­vant, ja que l’impor­tant és que no vin­gui pro­hi­bida. Javier Cer­cas, en un arti­cle titu­lat No habrá amnistía vol fer-se el graciós dient que “los sacri­fi­cios ritu­a­les de seres huma­nos tam­poco están pro­hi­bi­dos de forma explícita por la Cons­ti­tución y no por ello pare­cen una práctica dema­si­ado reco­men­da­ble”. Aquest símil, que ell deu con­si­de­rar geni­a­loide, dona l’exacta mesura de la seva ignorància. Ni tan sols sap que la pro­hi­bició dels sacri­fi­cis humans no ve regu­lada en cap cons­ti­tució del món, sinó exclu­si­va­ment en els seus res­pec­tiu codis penals.

B. Que l’amnis­tia com­porta una desau­to­rit­zació del poder judi­cial ho defensa, per exem­ple, Xavier Arbós. No obs­tant això, entenc que la seva argu­men­tació ha de decaure. Seguida fins al final, por­ta­ria a postu­lar la pro­hi­bició dels indults indi­vi­du­als, màxima expressió de desau­to­rit­zació del poder judi­cial. Però Arbós, a diferència de Cer­cas, mani­festa la humi­li­tat que acom­pa­nya l’home savi, con­clo­ent que el que diu ho fa “con toda la cau­tela del mundo por­que es una cuestión muy con­tro­ver­tida”.

C. Sobre que l’amnis­tia vul­nera el prin­cipi d’igual­tat es com­bat apel·lant altra vegada a l’indult. Perquè no hi hau­ria desi­gual­tat més punyent que l’ator­ga­ment d’un indult indi­vi­dual. A un delinqüent se li extin­geix dis­cre­ci­o­nal­ment –que no arbitrària­ment– la seva res­pon­sa­bi­li­tat cri­mi­nal, men­tre que a un altre, no. I ningú qüesti­ona ni la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat de l’indult indi­vi­dual ni la fallida del prin­cipi d’igual­tat (prin­cipi, per cert, vul­ne­rat en la mateixa Cons­ti­tució. art. 57, quan dis­cri­mina per raó de sexe la infanta Elena, fur­tant-li la seva suc­cessió a la corona d’Espa­nya en favor de Felip VI, sim­ple­ment per ser aquest home).

D. Sobre que qui pro­hi­beix el menys (indults gene­rals) pro­hi­beix el més (amnis­tia), cal repli­car que el prin­cipi es fona­menta en la pre­missa d’equi­pa­ració entre el “menys” i el “més”, supòsit no con­cur­rent en el que ara és objecte de debat. Indult i amnis­tia són ins­ti­tu­ci­ons molt dife­rents i de molt dis­tinta natu­ra­lesa jurídica. L’indult dimana de l’exe­cu­tiu. L’amnis­tia, del legis­la­tiu. Té certa lògica que el cons­ti­tu­ent des­confiés d’un deter­mi­nat govern, però molta menys del Congrés dels Dipu­tats, seu de la sobi­ra­nia popu­lar, sobre­tot quan una amnis­tia s’ha de pro­mul­gar no per llei ordinària, sinó orgànica (això al marge que l’1 de desem­bre del 2000 Aznar indultés d’una tacada 1.443 con­dem­nats).

E. Sobre que l’amnis­tia només opera en supòsits de canvi de règim polític ve des­men­tit per 1, el dret històric espa­nyol (el 1936 la mateixa II República con­tra la qual s’havien alçat va ator­gar una amnis­tia als con­dem­nats pels fets de 1934). 2, el dret com­pa­rat ofe­reix munió de casos d’amnis­tia dins d’un mateix règim polític (i amb veïns ben pròxims, com França, Ale­ma­nya, Itàlia, etc.) 3, aquest supòsit de neces­si­tat de canvi de règim polític ni ve reco­llit en la Cons­ti­tució ni en cap altra norma.

En defi­ni­tiva, atesa la seva via­bi­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, si no s’atorga l’amnis­tia és, sen­zi­lla­ment, perquè no es vol. I llàstima la falta d’espai per comen­tar l’abso­luta neces­si­tat d’un tre­ball d’orfe­bre­ria en l’even­tual redacció de la llei si no es vol que els jut­ges se la car­re­guin, que ganes de fer-ho no en fal­ta­ran pas (n’hi ha prou amb les recents decla­ra­ci­ons del mateix pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia