L’amnistia
És constitucional l’amnistia? L’espai periodístic assignat m’encotilla a una síntesi poc propícia per a una intel·ligibilitat plausible. No obstant això, s’haurà d’intentar.
Els que proclamen la seva inconstitucionalitat, es fonamenten en:
A. Que no ve expressament autoritzada per la Constitució.
B. Que comporta una desautorització del poder judicial, per invasió del seu àmbit competencial exclusiu i excloent. C. Que dinamita el principi d’igualtat de l’art. 14 de la CE, per tal com comporta un privilegi per a uns ciutadans (els beneficiats per l’amnistia), en detriment d’altres (els condemnats al compliment de la pena).
D. Que l’amnistia polvoritza la màxima jurídica sobre que qui prohibeix el menys, prohibeix el més. I atès que la Constitució prohibeix els indults generals, que és el menys, s’ha d’entendre prohibida l’amnistia, que és el més.
E. Que l’amnistia només és procedent en supòsits de canvi de règim polític.
Analitzem-ho, doncs.
A. Que no figuri expressament autoritzada en la Constitució és irrellevant, ja que l’important és que no vingui prohibida. Javier Cercas, en un article titulat No habrá amnistía vol fer-se el graciós dient que “los sacrificios rituales de seres humanos tampoco están prohibidos de forma explícita por la Constitución y no por ello parecen una práctica demasiado recomendable”. Aquest símil, que ell deu considerar genialoide, dona l’exacta mesura de la seva ignorància. Ni tan sols sap que la prohibició dels sacrificis humans no ve regulada en cap constitució del món, sinó exclusivament en els seus respectiu codis penals.
B. Que l’amnistia comporta una desautorització del poder judicial ho defensa, per exemple, Xavier Arbós. No obstant això, entenc que la seva argumentació ha de decaure. Seguida fins al final, portaria a postular la prohibició dels indults individuals, màxima expressió de desautorització del poder judicial. Però Arbós, a diferència de Cercas, manifesta la humilitat que acompanya l’home savi, concloent que el que diu ho fa “con toda la cautela del mundo porque es una cuestión muy controvertida”.
C. Sobre que l’amnistia vulnera el principi d’igualtat es combat apel·lant altra vegada a l’indult. Perquè no hi hauria desigualtat més punyent que l’atorgament d’un indult individual. A un delinqüent se li extingeix discrecionalment –que no arbitràriament– la seva responsabilitat criminal, mentre que a un altre, no. I ningú qüestiona ni la constitucionalitat de l’indult individual ni la fallida del principi d’igualtat (principi, per cert, vulnerat en la mateixa Constitució. art. 57, quan discrimina per raó de sexe la infanta Elena, furtant-li la seva successió a la corona d’Espanya en favor de Felip VI, simplement per ser aquest home).
D. Sobre que qui prohibeix el menys (indults generals) prohibeix el més (amnistia), cal replicar que el principi es fonamenta en la premissa d’equiparació entre el “menys” i el “més”, supòsit no concurrent en el que ara és objecte de debat. Indult i amnistia són institucions molt diferents i de molt distinta naturalesa jurídica. L’indult dimana de l’executiu. L’amnistia, del legislatiu. Té certa lògica que el constituent desconfiés d’un determinat govern, però molta menys del Congrés dels Diputats, seu de la sobirania popular, sobretot quan una amnistia s’ha de promulgar no per llei ordinària, sinó orgànica (això al marge que l’1 de desembre del 2000 Aznar indultés d’una tacada 1.443 condemnats).
E. Sobre que l’amnistia només opera en supòsits de canvi de règim polític ve desmentit per 1, el dret històric espanyol (el 1936 la mateixa II República contra la qual s’havien alçat va atorgar una amnistia als condemnats pels fets de 1934). 2, el dret comparat ofereix munió de casos d’amnistia dins d’un mateix règim polític (i amb veïns ben pròxims, com França, Alemanya, Itàlia, etc.) 3, aquest supòsit de necessitat de canvi de règim polític ni ve recollit en la Constitució ni en cap altra norma.
En definitiva, atesa la seva viabilitat constitucional, si no s’atorga l’amnistia és, senzillament, perquè no es vol. I llàstima la falta d’espai per comentar l’absoluta necessitat d’un treball d’orfebreria en l’eventual redacció de la llei si no es vol que els jutges se la carreguin, que ganes de fer-ho no en faltaran pas (n’hi ha prou amb les recents declaracions del mateix president del Tribunal Suprem).
