Repapiejar

Conei­xen aque­lla expressió que diu “qual­se­vol temps pas­sat va ser millor”? Doncs no és veri­tat. L’ésser humà sovint ten­deix a obli­dar els mals moments i les seves equi­vo­ca­ci­ons per recor­dar només els seus èxits o allò que el fa inflar el pit. Però el pas­sat, a vega­des, fa olor de res­clo­sit. Com d’aque­lla roba que a l’hivern has d’inten­tar asse­car a dins perquè a fora plou o fa fred. Tot això els passa a Felipe González i Alfonso Guerra. Fan olor de tan­cat, de temps pretèrit. I es refu­gien en el pas­sat per, de tant en tant, treure la pota i recor­dar que en algun moment van ser figu­res clau de la política. I fins la set­mana pas­sada ningú els havia dit que no. Que no cal. Que ja recor­dem qui són i el que van fer, bé i mala­ment. Sovint l’ego dels expolítics és un gran ene­mic per al seu propi lle­gat. Arriba un punt que cre­uen que estan per sobre del bé i del mal. I que els altres, els que han vin­gut dar­rere, són imbècils. Que la seva és paraula de Déu i ho por­ten gra­vat amb calç viva.

Es pot dis­cre­par d’una estratègia política fins i tot si prové del que, en teo­ria, és el teu propi par­tit. Posar en relleu con­tra­dic­ci­ons i no estar d’acord amb deter­mi­na­des deci­si­ons. Però sem­pre des del res­pecte i la coherència. No s’hi val a tirar pel boc gros, par­lar de coses de les quals no tens ni idea i, per davant de tot, obli­dar el teu propi pas­sat. Allò de què cre­uen estar orgu­llo­sos. I el de González i Guerra no és espe­ci­al­ment galdós quan diri­gien el par­tit, en ter­mes de cor­rupció i d’ope­ra­ci­ons enco­ber­tes i vio­len­tes. De fet, les decla­ra­ci­ons de Guerra sobre Yolanda Díaz el situen a ell i al seu col·lega més a prop de la dreta i l’extrema dreta que no pas del soci­a­lisme. Però els de la dreta ja tenen el seu propi déu. Un José María Aznar que s’entesta –i el dei­xen– a pre­sen­tar-se com el sal­va­dor de la pàtria, com l’il·lumi­nat de l’espa­nyo­lisme més ranci i reac­ci­o­nari. Un altre que oblida el pas­sat, quan va men­tir a tot un país per anar a una guerra ine­xis­tent.

Diuen que quan arri­bes a deter­mi­nada edat adqui­rei­xes experiència. A alguns els deu pas­sar. Altres sim­ple­ment el que fan és repa­pi­e­jar.