Reconeixement

Ahir, dimarts, era el Dia Euro­peu de les Llengües. Una jor­nada que se cele­bra des del 2001 orga­nit­zada pel Con­sell d’Europa amb el suport de la Unió Euro­pea (UE). Entre els objec­tius, pro­moure la rica diver­si­tat lingüística i cul­tu­ral d’Europa i fomen­tar l’apre­nen­tatge d’idi­o­mes dins i fora de les esco­les. Aquest dia s’orga­nit­zen una sèrie d’esde­ve­ni­ments a tota la UE, acti­vi­tats per a nens, pro­gra­mes de ràdio i tele­visió, clas­ses d’idi­o­mes, con­ferències, i es dona con­tinuïtat a pro­gra­mes edu­ca­tius de les llengües euro­pees a les uni­ver­si­tats. Sí, ja sé que enlloc diu res de reconèixer-les i que es puguin fer ser­vir de manera ofi­cial a l’Euro­cam­bra. Trobo que aquesta és una més de les incon­gruències polítiques de la UE. Si pro­mous la idea de faci­li­tar el conei­xe­ment i el reco­nei­xe­ment de les llengües, què t’impe­deix trac­tar el català com es mereix? Quan t’han dit que la par­len més de deu mili­ons de per­so­nes, que té una tra­dició literària cone­guda i lle­gida dins i fora de la UE. Quins obs­ta­cles reals hi tro­ben –no s’hi valen els econòmics– quan al si del ple s’hi sen­ten llengües molt més mino­ritàries i ningú no ho dis­cu­teix? Què passa amb el català que allà on va fa picor? És ben veri­tat el que un dia va dei­xar escrit el mala­gua­nyat Joan Bar­ril a propòsit dels dies euro­peus o mun­di­als. Bar­ril ja adver­tia que mala­ment rai si has d’inven­tar-te un dia per cri­dar l’atenció sobre alguna cosa, algun col·lec­tiu, alguna qüestió. Senyal que la resta de dies de l’any no són con­si­de­ra­des prou impor­tants perquè es tin­guin en compte. I, malau­ra­da­ment, això és el que passa amb el català a Europa. Ni sota el parai­gua d’una diada espe­cial en què es rei­vin­di­quen la for­ta­lesa i la vigència de cer­tes for­mes de par­lar, no se’ns té en compte. I això que el català forma part de la família de les llengües romàniques, com el cas­tellà, el francès o l’italià, entre altres. Aques­tes sí que Europa les reco­neix.