El fantasma i l’emigrant

Agustín Muñoz tenia 37 anys i set fills, vivia al cap de Gata, on amb una barca es gua­nyava la vida pes­cant a l’hivern i a la tar­dor, men­tre que a l’estiu apro­fi­tava per pujar a ter­res on la feina era segura i ben pagada. Eren tres mesos però li estin­to­la­ven l’any. Con­tro­lant les des­pe­ses tant per men­jar com per dor­mir, podria tor­nar a casa amb els rèdits neces­sa­ris per garan­tir que la nom­brosa prole no pas­sa­ria fam. Als anys sei­xanta, un dels Dora­dos era la Costa Brava. Pan­dora i Ava Gard­ner havien fet de Tossa de Mar un pol d’atracció inter­na­ci­o­nal i la vila no parava de créixer impul­sada per un turisme cada cop més exi­gent, i la força dels braços de molts emi­grants com l’Agustín i dos dels seus fills, que, des de fei­nes sub­al­ter­nes, aju­da­ven a aixe­car apar­ta­ments i hotels entre la riera i la car­re­tera de Sant Feliu. Res­pon­sa­ble i bon tre­ba­lla­dor, el van con­trac­tar com a mano­bre quan estava a punt d’aca­bar-se un edi­fici de qua­tre plan­tes, en el qual, després de par­lar amb l’encar­re­gat, li van cedir un espai al soter­rani on li dei­xa­ven dor­mir i cui­nar. Va ser així com va acon­se­guir dues fei­nes i a la de la cons­trucció hi va afe­gir la de vigi­lant de l’obra, la qual cosa no tan sols li per­me­tia estal­viar i millo­rar la tem­po­rada, sinó que, reser­vat i poc amic de fes­tes, el cau que li feia d’habi­tatge l’aju­dava a superar la freqüent melan­gia sobre­vin­guda quan comp­tava els dies que li fal­ta­ven per tor­nar al mar del sud. L’Agustín cobrava 1.100 pes­se­tes (61 euros) a la set­mana, un capi­tal pels temps que estem par­lant, i mai havia dit no, ni tin­gut una mala paraula, fins al diu­menge 6 d’agost del 1967, quan l’encar­re­gat va anar a bus­car el seu cotxe a l’obra, el va cri­dar i no el va tro­bar enlloc. Li va estra­nyar però va pen­sar que havia sor­tit a pas­se­jar. Tot es va com­pli­car el dilluns 7, quan l’Agustín con­ti­nu­ava sense donar senyals de vida, i també havia des­a­pa­re­gut un tre­ba­lla­dor mar­roquí que aca­bava con­tracte i dor­mia al mateix local que l’alme­ri­enc.

A les deu del matí, després d’esmor­zar, pre­o­cu­pat per l’Agustín, l’encar­re­gat va dema­nar ajut a la Poli­cia Muni­ci­pal, i quan aquesta li van con­fir­mar que no en sabien res, va tor­nar a l’obra, va sus­pen­dre la feina i va manar als tre­ba­lla­dors que es dedi­ques­sin a bus­car el peó. Després d’escor­co­llar l’edi­fici, quan van arri­bar al soter­rani, on l’Agustín dor­mia, van tro­bar que el catre tapat amb una manta ama­gava unes taques de sang, que mar­ca­ven un ras­tre al terra i por­ta­ven fins a un pou de l’obra. A mig camí, hi havia una ampo­lla tren­cada i un ence­ne­dor tacat. Espan­tats, van avi­sar la Guàrdia Civil. Pocs minuts més tard els números i els encar­re­gats del jut­jat, van llançar al fons de la cis­terna una corda de set metres lli­gada amb un pes. Hi havia quel­com sos­pitós i van fer bai­xar un espe­ci­a­lista que va enso­pe­gar amb el cos de l’Agustín amb el cap esber­lat. El jutge va fer bui­dar la deu i al cos­tat del cadàver va aparèixer una barra de ferro, la roba esquinçada i la faixa negra on l’emi­grant guar­dava els diners feta bocins. Calia bus­car el cul­pa­ble. Tenien un sos­pitós. El com­pany mar­roquí que conei­xia la dèria estal­vi­a­dora de l’Agustín i havia des­a­pa­re­gut de sobte dei­xant una camisa seva tacada de sang al lloc del crim. La Guàrdia Civil va inten­tar inves­ti­gar-lo però es va tro­bar amb un fan­tasma. Ni tan sols sabia el nom real del pre­sumpte assassí, no hi havia cap docu­ment que l’iden­ti­fiqués i a l’obra només el conei­xien com a “Alí Joseph”.