Vallverdú reviu anys feliços a Sant Feliu

Per­so­natge inquiet, amb nom­bro­sos can­vis de residència i una prolífica acti­vi­tat labo­ral i literària, els 100 anys de l’escrip­tor Josep Vall­verdú i la seva luci­desa il·lus­tren bé la inèrcia de tota una vida al ser­vei de la cul­tura, però també de la soci­e­tat. Diven­dres va visi­tar Sant Feliu de Guíxols per ser-ne pro­cla­mat fill adop­tiu, 74 anys després que hi arribés amb la Sarfa, a la parada de la Ram­bla –ales­ho­res encara, i fins fa rela­ti­va­ment poc, Vidal–. Un jove de tot just 25 anys, que volava lluny des de Ponent, però que s’hi va sen­tir com un peix a l’aigua. I tot com­pa­gi­nant fei­nes per sub­sis­tir, a l’acadèmia que no va pros­pe­rar, i plu­ri­o­cu­pat en un des­patx surer que li va per­me­tre conèixer una acti­vi­tat que també el va mar­car. En l’acte, va reviure’n els “car­rers plens d’olors, i de pols”, i imat­ges com ara les dels “caps nets” i “les paques ren­ta­des” i el so del “repic de la gar­lopa”, cons­tant. Però Vall­verdú va anar més enllà, i aviat va com­pa­gi­nar-ho tot ple­gat amb el repic de “la pri­mera màquina d’escriure”, que va adqui­rir al Baix Empordà perquè algu­nes de les seves pri­me­res tra­duc­ci­ons i la seva pri­mera obra pre­mi­ada, al 1954, veies­sin la llum en un “cas­tellà obli­gat per la llei de l’època”. Però tant se val: “És a Sant Feliu que vaig ini­ciar el meu llarg camí lite­rari”, agraïa, a banda de ser el lloc on va néixer el seu pri­mer fill, en un “car­rer de la Pilota” que va estra­nyar l’audi­tori que omplia la sala de plens, fins que els va recor­dar, irònica­ment, que es tracta de l’actual Joan Goula –“Això els d’avui no ho sabeu...”

Però la petja social de Vall­verdú també va ser des­ta­cada, con­tri­buint a la fun­dació de l’actual ins­ti­tut Sant Elm, com a arti­cu­lista a la revista Àncora i amb nom­bro­ses rela­ci­ons: “Vaig conèixer per­so­nes interes­sants, com Josep Vicente, Mar­ga­rida Wir­sing, Martí Girona i els mem­bres del Cen­tre Excur­si­o­nista Mont­clar, en què em vaig interes­sar molt aviat. Després va arri­bar Narcís Mas­fer­rer i les famílies Girona-Fer­rer, Des­cayre-Murlà, Claudi Isern, els Llan­drich, Buixó, Heller, Lluís Esteva, Sal­va­dor Bosch, Ricard Pelló, Via­der, Lluís Palahí, Casas [...] I molt espe­ci­al­ment Gaziel. Conèixer Gaziel al pas­seig del Mar és defi­ni­tiu. Amb Gaziel vam lli­gar amis­tat fins a la seva mort.”

Vall­verdú no oblida la llum i el mar de Sant Feliu, que ha con­ti­nuat visi­tant. Ni l’aco­llida de la gent, amb molta de la qual ha con­ti­nuat man­te­nint con­tacte des de la seva marxa. Per això, l’acte de diven­dres, després que altres pobla­ci­ons llei­da­ta­nes ja l’hagues­sin adop­tat, era d’una justícia més que poètica, ara que l’escrip­tor s’ha cen­trat en aquesta art més rela­xada. Una opor­tu­ni­tat per com­par­tir agraïments per l’empremta que hi va dei­xar. I per recor­dar des de la talaia de la seva edat i memòria pri­vi­le­gi­a­des.