Entre la incertesa i els valors

Mare, quant cobra el pare a la set­mana? No ho sé, Ber­nat. Sé el que cobra al mes. Quina és la feina en què es cobra més? Jo, que estava escol­tant la con­versa, no li dono temps a res­pon­dre, a la mare, que ja hi poso una falca. No es tracta tant del que cobres, sinó que t’agradi la feina. Ima­gina’t com ha de ser tre­ba­llar vuit hores sense que t’agradi gota el que fas. El germà gran, que estava ester­ne­llat al sofà, afe­geix: Doncs mira, jo estic vuit hores tre­ba­llant a l’escola i no m’agrada gens ni mica el que faig. Els joves, i ara més joves encara, es qüesti­o­nen per a què els ser­virà el que estan fent. Que si les equa­ci­ons per a què ser­vei­xen a la vida real, per què escriure sense fal­tes d’orto­gra­fia si els ordi­na­dors ja tenen cor­rec­tor, per què hem de saber de memòria les parts de la cèl·lula,... En defi­ni­tiva, tot és una merda! –dis­cul­peu l’expressió–. Què falla perquè la soci­e­tat tron­to­lli des de la base? És com si ens trobéssim enmig de ter­reny fangós i que a cada pas ens hi enfon­sem una mica més. Els cen­tres edu­ca­tius s’han con­ver­tit en un labo­ra­tori meto­dològic tot expe­ri­men­tant allò més moti­va­dor i efi­ci­ent per atreure les supo­sa­des “vícti­mes”, les famílies majo­ritària­ment neces­si­ten GPS per al segui­ment esco­lar d’ençà de la digi­ta­lit­zació dels recur­sos didàctics, la influència d’Inter­net dona nom a la “gene­ració porno” amb una visió esbi­ai­xada de la sexu­a­li­tat, les bara­lles en grup al car­rer per a difon­dre a les XXSS, etc. Tot ple­gat em porta a pen­sar que vivim en una soci­e­tat molt com­plexa i per més que pen­sem i repen­sem, crec que entre tots no arri­baríem a dis­se­nyar el que podríem con­si­de­rar com a soci­e­tat per­fecta. Pro­ba­ble­ment davant del futur que s’entre­veu, s’han des­crit les soci­e­tats distòpiques, soci­e­tats paral·leles on les regles de com­por­ta­ment són dife­rents per motius diver­sos. Aques­tes soci­e­tats als antípodes de les utòpiques, evo­lu­ci­o­nen cap una des­trucció del pla­neta, una eco­no­mia dese­qui­li­brada, la pèrdua de valors, la cen­sura de la infor­mació... Des d’aquesta repre­sen­tació exa­ge­rada del futur, tenim dues opci­ons; o bé ens ama­guem en una closca i apli­quem allò d’eva­dir-nos, o bé pre­nem consciència d’un mateix i de la soci­e­tat on estem immer­sos, sense pors, obrint els sen­tits i tra­iem el millor de cadascú pel bé col·lec­tiu.