Cànnabis de l’hort

Fa qua­ranta anys la família tenia llo­gats els bai­xos d’un mas de Gar­rigàs a un home ori­gi­nari de mun­ta­nya. Es deia Ramon i havia estat dècades mari­ner en car­gos, com solia dir ell (cargo ships, ‘vai­xells de càrrega’), que trans­por­ta­ven de tot a qual­se­vol lloc del món. D’un vai­xell a l’altre, l’home havia menat una existència “de pel·lícula”: bohèmia, atza­rosa, arris­cada... en les geo­gra­fies més remo­tes i en les con­di­ci­ons, a vega­des, més precàries. Par­lava sis o set idi­o­mes –l’havia sen­tit par­lar ale­many i ho feia amb elegància– i havia pas­sat tem­po­ra­des en llocs insòlits com Mada­gas­car i les Gua­ia­nes acom­pa­nyat de senyo­res exòtiques dig­nes de repor­tatge. L’atzar el va por­tar al poble i ara nave­gava per una videta plàcida i des­va­gada. Al mateix mas, els meus pares feien hort i es veien gai­rebé cada dia. Un dia van con­tem­plar amb sim­pa­tia una ini­ci­a­tiva d’en Ramon: sem­brava lla­vors, com si fos grana, posem, de ceba. L’home, atesa la seva curi­o­si­tat, els va dir que es trac­tava d’una planta, cone­guda pels seus viat­ges, ade­quada per a les ama­ni­des i que, poste­ri­or­ment i asse­cada, ser­via d’espècie i fins i tot es podia fumar com si fos tabac; vaja: tres-en-uno. La mare, més interes­sada per les coses de l’hort, va escol­tar-se’l sense cap mena de dubte i la cosa va que­dar així; ves a saber què men­gen en aques­tes Àsies i Amèriques que ha cone­gut en Ramon, devia pen­sar. Enlles­tit el plan­ter, en Ramon el va dis­tri­buir per la rega com si fos­sin albergínies o pebro­te­res, i a casa no van fer cas de l’aspecte perquè ja tenien assu­mit que era una nove­tat exòtica. Hem de dir que aquells anys, a pagès i en per­so­nes d’una certa edat, tot això que avui és tan mediàtic era sen­zi­lla­ment des­co­ne­gut. Un dia que vaig anar al mas, vaig que­dar parat: aque­lles for­mes de les fulles i aquell to de verd eren inèdits en qual­se­vol hort con­ven­ci­o­nal. En Ramon, men­tre les her­be­java i pas­sava la rega­dora, em va picar l’ullet i la cosa va que­dar així. Va arri­bar un moment que les plan­tes van ser talla­des, asso­le­lla­des, etc. No sé si la mare es va pre­gun­tar mai si algun d’aquells brots, quan eren ten­dres, havien for­mat part de les ama­ni­des d’en Ramon; per a ella aquells vege­tals inèdits van ingres­sar al seu immens arxiu de memòria com “les plan­tes d’en Ramon”.