Negociacions

Hi ha mol­tes nego­ci­a­ci­ons gai­rebé impos­si­bles, ni tan sols per ser plan­te­ja­des. La situ­ació a Gaza, per exem­ple, en el moment pre­sent, després de la cru­enta invasió de Hamàs, amb ostat­ges inclo­sos, i de la sag­nant res­posta d’Israel, amb bom­bar­deigs, ultimàtums i atacs a infra­es­truc­tu­res civils, no les fa via­bles. Qual­se­vol mit­jan­cer serà tit­llat de part pels altres o serà un cínic, com Putin. A Ucraïna, una altra guerra, ara silen­ci­ada per la crisi de l’Ori­ent Mitjà, tam­poc no tenen gai­res pos­si­bi­li­tats; amb la invasió russa i uns plan­te­ja­ments de pro­pi­e­tat dels ter­ri­to­ris tan allu­nyats, pocs medi­a­dors hi poden fer gran cosa. A més, per tal que hi hagi una nego­ci­ació, totes les parts han de voler-la i, en ambdós casos, ni tots la volen ni es refien de l’altra part, les dues con­di­ci­ons bàsiques per asseure’s.

Més a prop també hi ha alguna cosa per nego­ciar. Les diferències són molt evi­dents; només és la inves­ti­dura d’un pre­si­dent d’un estat de la UE i, per ara i per sort, sense armes pel mig. Els polítics ja s’han espa­vi­lat per limi­tar-la a un pacte entre par­tits, cosa que ja fa arru­far el nas, perquè aquest no és el pro­blema. Però la irres­pon­sa­bi­li­tat dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, incapaços de fer valer el 52%, fa que el govern català, que repre­senta poc més del 30%, tin­gui una posició de fireta davant de la soli­desa rocosa dels par­tits espa­nyols quan es tracta de la uni­tat d’Espa­nya. Aquests no volen nego­ciar el moll de l’os, sinó qüesti­ons que afa­vo­rei­xin les elits de l’inde­pen­den­tisme, sense cap garan­tia abso­luta perquè, en el futur, no es rever­tei­xin les con­di­ci­ons dels pac­tes. I què ens diu la història del res­pecte als acords? Costa molt de tro­bar un com­pli­ment en qual­se­vol àmbit, sigui econòmic, lingüístic, fis­cal, social o judi­cial. Vostè se’n refi­a­ria? Se la juga­ria?