No en el meu nom

El con­flicte ara­bois­ra­elià ha cri­dat de fa molts anys l’atenció inter­na­ci­o­nal com cap altre, i ha creat ferms par­ti­da­ris i detrac­tors de cada bàndol. Arran del sal­vatge atac de Hamàs del 7 d’octu­bre, alguns governs i líders occi­den­tals també han pres par­tit i s’ha per­ce­but la volun­tat de con­di­ci­o­nar l’opinió pública com si la dis­puta hagués arren­cat aquell fatídic sàbat. Israel va dema­nar ahir la dimissió del secre­tari gene­ral de l’ONU, António Guter­res, per recor­dar que el con­flicte no ha sor­tit del no-res sinó d’anys d’una “ocu­pació asfi­xi­ant” i veient les seves ter­res “devo­ra­des” a poc a poc pels assen­ta­ments. Tal com no es poden jus­ti­fi­car els assas­si­nats i segres­tos de Hamàs, tam­poc es poden ava­lar els bom­bar­de­jos de càstig a la població pales­tina i pre­ten­dre que plou.