Impostos i taxes

Par­teixo de l’accep­tació que amb les apor­ta­ci­ons econòmiques de tots els ciu­ta­dans es garan­tei­xen els ser­veis públics. Res a dir amb l’enun­ciat que, d’altra banda, tam­poc deixa gaire marge per estar-hi d’acord, perquè és d’obli­gat com­pli­ment. Dit això, l’estratègia seguida al peu de la lle­tra per gai­rebé tots els ajun­ta­ments d’aquest país amb la pujada d’impos­tos i taxes pel 2024 em porta a cons­ta­tar que hi ha coses que no can­vien. La pri­mera, que mal­grat que els temps han can­viat, les lliçons polítiques es man­te­nen inal­te­ra­bles. És a dir, si ets un/a alcalde/alcal­dessa apuja les orde­nan­ces fis­cals sem­pre el pri­mer o, com a màxim, el segon any de man­dat. Sem­bla que el man­tra fun­ci­ona i que la mesura, del tot impo­pu­lar i gene­ra­dora d’agres comen­ta­ris a les xar­xes soci­als, s’acaba diluint en la ment de la ciu­ta­da­nia i serà un record llunyà que no li farà can­viar el vot quan tor­nin a tocar elec­ci­ons. La segona, uti­litza en el teu dis­curs poste­rior a anun­ciar les puja­des que et sap molt de greu, molt, que t’hi veus obli­gat per unes cir­cumstàncies ali­e­nes a la teva volun­tat i que l’entrada de més diners a l’Ajun­ta­ment ser­virà per garan­tir els ser­veis a tot­hom i perquè ningú no quedi enrere. És a dir, ven la imatge que l’esforç par­ti­cu­lar de cadascú tindrà recom­pensa en el benes­tar públic i que tots for­men part d’una bonica comu­ni­tat unida i forta. Mal­grat que les deci­si­ons es pren­guin dins del con­sis­tori i no pas a la plaça del poble a mà alçada. La ter­cera, apro­fita’t sense pie­tat de la feblesa dels grups de l’opo­sició en cas que tin­guis una majo­ria sufi­ci­ent i menystén les seves apor­ta­ci­ons bé perquè són ina­pli­ca­bles, bé perquè dema­na­rien un con­sens que no neces­si­tes. I l’última, no obli­dis mai reser­var una par­tida prou gene­rosa per dedi­car-la a ensu­crar el mal moment econòmic del muni­cipi. Inver­teix aquests diners en grans cele­bra­ci­ons, fes­ti­vals i focs d’arti­fici que mos­trin un bri d’espe­rança a les but­xa­ques escu­ra­des dels teus ciu­ta­dans. Encara que la festa també l’hagin hagut de pagar ells.