Pau Baena

Feia molt que no el veia, però com obli­dar-lo? Pau Baena era un aristòcrata de l’edu­cació, un artista d’una elegància extra­va­gant perquè no es por­tava, perquè ja no te l’espe­res si no és com una forma enco­berta d’alti­vesa. Par­lava flui­xet i a poc a poc, mesu­rant el que deia: una altra raresa. Es feia enten­dre encara que parlés poc i es pro­digués encara menys, pot­ser perquè els tímids es reco­nei­xen entre ells i, en lloc de par­lar, s’escol­ten parant l’ore­lla quan callen. I a sobre creia en la pin­tura, la que encara toca les coses i ense­nya els ardits visu­als que recreen el tacte, com una forma de comu­ni­cació no pas caduca ni retrògrada ni com­pla­ent, sinó com un sis­tema per orde­nar el món, ni que fos des de baix, des del con­ven­ci­ment que només tenim aquest cos, aquesta vida curta, aques­tes pre­sons de por, d’espe­ran­ces, de ràbia, d’imper­fecció. Per molta gent que no sigui de Girona, el nom de Pau Baena no sig­ni­fi­carà res. S’equi­vo­quen. Hi ha un artista com ell a cada poble, a cada ciu­tat, diria que en cada un de nosal­tres. Artis­tes impor­tantíssims que por­ten una vida tan dis­creta, que s’apa­guen i ens ado­nem que ja no serem els matei­xos sense ells. El nos­tre Pau Baena, el de Girona, era cor­dovès, encara que va arri­bar aquí de petit, en una d’aque­lles ona­des migratòries que incom­pren­si­ble­ment els cata­lans amb pedigrí con­ti­nuen menys­pre­ant perquè els espat­lla no sé quina puresa genealògica. Va morir d’ELA fa qua­tre dies, amb poc més de sei­xanta anys, i el món és des de lla­vors com una pin­tura seva: hi ha la pre­cisió, hi ha l’ordre, hi ha la bellesa, hi ha la seva absència de cop.