Lo català

Quan Car­les Porta narra els crims en nord-occi­den­tal o quan ter­tu­li­ans com la peri­o­dista i escrip­tora Llu­cia Ramis par­len a la ràdio o a la tele en dia­lecte balear, són encara avui dia una excepció que, de mica en mica, trenca una mena de bar­rera que fa que el dia­lecte cen­tral sigui el bo i la resta de vari­e­tats lingüísti­ques, no. Que­den ja una mica lluny per­so­nat­ges en clau d’humor com lo Car­tanyà i la Vicen­teta, “que cari­ca­tu­rit­za­ven els par­lants que imi­ta­ven”. Pot­ser per això, quan vam sor­tir del nos­tre entorn i vam anar a Bar­ce­lona a estu­diar, els que par­lem català occi­den­tal intentàvem (sense gaire èxit) neu­tra­lit­zar vocals i esbor­rar l’arti­cle lo, que ja sabem que no és nor­ma­tiu en la llen­gua escrita però que és genuí de la nos­tra parla. “El fet és que s’asso­cia el cen­tre amb la llen­gua òptima, l’estàndard, i la perifèria amb els dia­lec­tes, que sovint es per­ce­ben també com a rurals, anti­quats i de ben poca uti­li­tat.” Ho indica la filòloga Helena Bor­rell en el lli­bre Fem que soni bé (Angle), un volum que no aspira a llençar “recep­tes màgiques ni ser la solució de tots els pro­ble­mes”, adver­teix, però que vol ser un al·legat sobre la importància de la llen­gua par­lada i el regis­tre col·loquial, i també per donar el pres­tigi que per­toca a totes les vari­e­tats lingüísti­ques. La sub­or­di­nació al cas­tellà i fac­tors soci­o­lingüístics i polítics són el gran pro­blema del català. I la llen­gua del car­rer “no ha fet més que recu­lar: se n’ha per­dut l’ús, s’ha degra­dat i s’ha uni­for­mit­zat”. Bor­rell reclama, i nosal­tres li fem cos­tat, més espais per a la vari­ació lingüística. “Si el país no és només la capi­tal, la llen­gua tam­poc.”